28/11/14

Notícies (o Atònita)(Relats Conjunts)

L'esbroncada arriba mentre escura les restes de menjar dels plats del migdia. Tot està per fer, com pot ser possible?, li pregunta ell, escridassant-la, i ella queda atònita. La metralladora de la seva veu despòtica i tirànica la malmet com una terra desolada per la incursió d'un exèrcit bel·ligerant i cruel. Deixa caure el plat, encara brut, al terra, i es trenca en mil bocins. Una tasca més al reguitzell ampli que carrega a les espatlles. Tota sola, la casa i la feina que genera són una càrrega tan feixuga com desagraïda. Però ningú no la sap veure, excepte quan alguna cosa se li ha descuidat, ja sigui fregat del dia anterior, menjar que falta al rebost, roba neta però sense planxar...

Sempre és la mateixa cançó, amb la mateixa tornada, i interpretada per la mateixa persona. Com un martelleig incessant, infatigable, que la cansa i la fastigueja. Inclús ara, que recull apressadament el maremàgnum de porcellana esmicolada, i això la treu de polleguera, perquè aquesta monotonia queixosa la té fins al capdamunt. Per uns instants, s'abandona a la bogeria i agafa el fragment de plat més gran que troba. A les notícies del capvespre diran que són deu les ferides aparegudes al cos del seu marit difunt, una d'elles, la mortal, mentre ella passarà la nit al calabós, emmanillada i incomunicada.


Freqüències (Repte Clàssic DLXXIII)

Es desperta amb els efluvis eròtics encara presents en l'olor dels llençols. L'episodi de la nit anterior ha estat la conseqüència d'ingerir marisc i acompanyar-lo d'un vi blanc glaçat. El seu penis, però, resta flàccid com de costum, amnèsic de tot allò que ha experimentat fa unes hores. Gràcies a la porta entreoberta del bany, sent la Carmela, la seva esposa, taral·larejant una melodia ben animada, entre el xipoll de l'aigua en el bidet. Una altra cosa no tindrà, però ningú no la guanya en polidesa. Els anys de convivència no l'han embrutida. I la segueix trobant atractiva, sensual, allò que el va captivar, amb tanta freqüència, des del primer dia.

Com anit, que, per celebrar el seu aniversari de casats, va guarnir la taula d'allò més. Per acabar-ho d'adobar, la combinació que va deixar entreveure sota el vestit va desarmar-lo. La despullà i descobrí el seu cos ja conegut, els pits caiguts però bells encara, i tot un cúmul de sensacions provocat per la nuesa, que els dugué a l'èxtasi. A l'uníson, en pocs minuts. El son profund i reconfortant els atrapà, fins ara mateix. Es recorda endut per un corrent torrencial, previsible, anunciat per tants indicis. Es meravella encara de l'ímpetu de la Carmela en cada nou embat, folla i desbocada, galopant-lo com mai. Resta astorat pels records tan vívids.

El degoteig d'aigua s'atura, no pas la tonada entusiasta. Quan ella apareix al llindar de la porta, amb cara de reclamar un nou combat, sense ganes de signar un armistici encara, res no ha canviat sota els llençols. Se li abalança, amb la boca àvida de llengua i els mugrons demanant mossecs... i ell suporta el xàfec estoicament. És quan maleeix la mare Natura, que l'ha fet arribar a octogenari ple de salut però amb dèficit de vigor.

Aristocràcia (o Mel·líflua)[60a Crida de VullEscriure]

Els dits balbs ressegueixen la pell de la jove. La pal·lidesa, contraposada amb el carmí intens dels llavis, és un tret d'aristocràcia. La fita amb ulls de seductor, l'acaricia amb la perícia de qui ha resseguit milers de cossos, l'estudia centímetre rere centímetre i s'anticipa a les seves reaccions. Inclús pot percebre el ritme del seu cor, cada cop més accelerat, que cavalca en el pit. Les arèoles rosades sota la quasi transparència del vestit anuncien la seva virginitat. Aquesta nit la desitja amb frenesia, de tan dolça com se li ofereix, la devoraria a mossegades tendres i goludes, li tastaria la mel·líflua boca, xuclaria el nèctar que traspua del seu sexe immaculat. Però no gosa traspassar la frontera de la carn; cal servar el seny, controlar els desigs més baixos, perquè la flor del seu cos no es marceixi abans de gaudir-la.

La continua resseguint i els capcirons dels dits se li escalfen amb la flama que desprèn el seu cos, mel per als sentits, de tan perfecte que se li apareix. La boca entreoberta, els ulls mig clucs, la flaccidesa dels membres de la noia, lívids i bells, demostren que ja ha quedat a mercè d'ell, i el batec se li compassa en el coll fràgil, porcellana finíssima. L'excitació és tangible, i l'olor de dona fecunda el desarma, com la seva mirada, de pupil·les dilatades, que el travessa sense que ella se n'adoni. S'omple els narius amb aquesta flaire apegalosa, l'envaeix amb la seva presència plena de discreció, l'envolta i la llepa, la posseeix en la immobilitat extrema, quan ella ja és incapaç d'emetre ni un sol gemec ofegat.

És llavors quan, sense marge de reacció per part d'ella, se li abraona a la jugular i li esquinça la pell, la carn, en un festí de sang silenciós, indolor. El doll vermell calmarà per un temps breu la mil·lenària set del vampir.