Han passat els anys i sembla que ningú
ja no recordi totes les falòrnies creades al seu voltant, sobretot
per qui havia confiat en ella. La memòria també li deixa el regust
amarg de les vexacions sofertes per qui havia de guiar el poble amb
els seus discursos d'un Paradís promès, d'obrir la terra i allunyar
el mal, de tantes creences esmicolades per murs d'incontinència.
Avui, l'hortet és la seva única preocupació des que es lleva.
D'hora, ben d'hora. Com havia fet al llarg d'aquest període
il·lusionant. Les tomaqueres, prenyades de rojor, les bledes, les
pastanagues, i cols i carxofes, quan arriba el fred, i unes gallines
remouen els quatre pams de corral de les minses pertinences que
encara conserva.
Han passat els anys i encara recorda
els ulls aliens atacats per la icterícia dels somriures, tanta fel
acumulada no podia ser bona... I la ràbia i la rancúnia, tantes
plantofades en tan poc temps... I la barca, que duia bon vent, que
coneixia el rumb, i el naufragi d'una negació rere una altra, i les
amenaces, fosques com l'atzabeja... Demacrada, ara sols espera que la
terra es clivelli, que esdevingui lliure i que es desempallegui de
jous i de buiracs, amb fletxes ensangonades, i les àligues que
sobrevolin el cel siguin nobles, pures, mai estampades en draps que
segueixen hissats per embrutir i llastar el camí al futur.
Han passat els anys i ressonen els
clams d'Ítaca a les oïdes de Joana, la dels Ortega de l'Eixample,
la mateixa. La que va recolzar la valentia d'un poble, de tot un
poble, que continua lluitant. Amb entusiasme i alegria. Tan a
tocar... que ja no és un somni, sinó la realitat.