Dues
de les grans passions de l'Èrica són llegir i viatjar. El seu pare,
orgullós que la seva filla sigui una devoradora de llibres, la premia
molt sovint amb passatges cap a països diversos, que sempre són una
sorpresa. S'ho pot permetre; amb el sou de diplomàtic, cap membre de la
família no ha de preocupar-se per tenir un plat a taula o l'armari ben
assortit. Aquesta vegada, però, el pare li deixa decidir la destinació
de les següents vacances:
— Puc Kenya? —pregunta la noia tímidament. Després de llegir Memòries d'Àfrica, d'Isak Dinesen, aquest és el lloc que omple els seus somnis.
— Ja ho veurem, senyoreta. Paciència...— afegeix el pare i aquesta resposta la deixa força capficada.
Al llarg dels dies que segueixen, el pare parla poc amb ella, com si l'evités, i el veu més murri i seriós del que acostuma. L'Èrica es penedeix d'haver estat capriciosa en la seva elecció. Potser sigui perillós aquest continent o massa àrdua la gestió. I encara recorda l'anterior caprici que se li va passar pel cap el darrer aniversari, a pesar d'aquesta paciència que li reclamen. Totes les novel·les juvenils de Lisbeth Werner, que tant havia gaudit el pare en la seva adolescència. A data d'avui no hi ha hagut cap notícia del seu desig. Per això, el viatge a Kenya li sembla igual d'inabastable, i encara més cada dia que transcorre perquè el seu aniversari és a tocar.
Amb un sopar frugal i escàs, la vigília del seu natalici es presenta trista i grisa. L'Èrica, amb l'estómac completament minúscul, quasi no menja res del seu plat, decebuda per tant desànim. Arrossega els peus cap a la seva habitació, després d'haver desitjat bona nit a tothom, inclòs en Goliat, el seu chihuahua. La sorprèn un enorme paquet damunt del seu llit, que la fa xisclar d'emoció i d'alegria. Estripa el paper de l'embolcall i hi apareixen els vint-i-nou exemplars de la col·lecció que havia demanat un any enrere, tots els títols de “Puck” ordenats correctament. Al capdamunt de la pila de llibres, un sobre que conté els bitllets per viatjar cap al país africà. Les llàgrimes que omplen els seus ulls no permeten que s'adoni que els seus pares són ben a la vora, que l'abracen també emocionats i somrients. L'espera ha valgut la pena...
— Puc Kenya? —pregunta la noia tímidament. Després de llegir Memòries d'Àfrica, d'Isak Dinesen, aquest és el lloc que omple els seus somnis.
— Ja ho veurem, senyoreta. Paciència...— afegeix el pare i aquesta resposta la deixa força capficada.
Al llarg dels dies que segueixen, el pare parla poc amb ella, com si l'evités, i el veu més murri i seriós del que acostuma. L'Èrica es penedeix d'haver estat capriciosa en la seva elecció. Potser sigui perillós aquest continent o massa àrdua la gestió. I encara recorda l'anterior caprici que se li va passar pel cap el darrer aniversari, a pesar d'aquesta paciència que li reclamen. Totes les novel·les juvenils de Lisbeth Werner, que tant havia gaudit el pare en la seva adolescència. A data d'avui no hi ha hagut cap notícia del seu desig. Per això, el viatge a Kenya li sembla igual d'inabastable, i encara més cada dia que transcorre perquè el seu aniversari és a tocar.
Amb un sopar frugal i escàs, la vigília del seu natalici es presenta trista i grisa. L'Èrica, amb l'estómac completament minúscul, quasi no menja res del seu plat, decebuda per tant desànim. Arrossega els peus cap a la seva habitació, després d'haver desitjat bona nit a tothom, inclòs en Goliat, el seu chihuahua. La sorprèn un enorme paquet damunt del seu llit, que la fa xisclar d'emoció i d'alegria. Estripa el paper de l'embolcall i hi apareixen els vint-i-nou exemplars de la col·lecció que havia demanat un any enrere, tots els títols de “Puck” ordenats correctament. Al capdamunt de la pila de llibres, un sobre que conté els bitllets per viatjar cap al país africà. Les llàgrimes que omplen els seus ulls no permeten que s'adoni que els seus pares són ben a la vora, que l'abracen també emocionats i somrients. L'espera ha valgut la pena...