paraules obligades: blanc-blau-or-maragda-lapislàtzuli-Arc
de Sant Martí-oceà
En arribar a coberta,
respira fondo. Davant seu, l'extensió blau maragda de l'oceà
és un espectacle que li esborra les nits en blanc que ha
suportat d'ençà que ha començat la travessia. És el primer cop
que navega i té els nervis a flor de pell, a pesar que li assegurin
que, en un vaixell construït a l'edat d'or de la navegació,
està més segur que en qualsevol lloc del món. Amb ell, per matar
les hores, duu la seva llibreta de dibuix i els llapis de carbó per
plasmar instants damunt del paper. Ja voldria tenir els verds de la
malaquita o els atzurs del lapislàtzuli de Les molt riques
hores del Duc de Berry, dels germans de Limburg, però se sent
limitat. Tanmateix, els seus són dissenys més realistes.
Vol captar els matisos
cromàtics d'aquell paisatge insòlit i novíssim, que potser mai més
no es repetirà. La mà gargoteja traços precisos i ràpids mentre
el sorprèn un Arc de Sant Martí definit perfectament, en
l'horitzó. Es meravella de tanta bellesa i que ningú més la capti.
Massa diners, massa egolatria, massa fums perquè el món sembla
girar al seu voltant. Se senten els reis de l'Univers, de ben segur.
Ell ja els ha caricaturitzat, en un afany de venjança silenciosa i
personal, perquè no pertanyen al seu món de classe mitjana cap a
baixa. Encara que, a ell, sols li capfiquen els cromatismes del
capvespre, i que atraquin aviat, abans que se li regiri de nou les
vísceres i acabi sentint nàusees un cop més. No n'és conscient,
però, del moment històric que viu. Qualsevol que li digui que en
breus hores, aquest tità de les aigües besarà els fons abissals i
que, durant dècades, se'n parlarà i s'escriuran milers de pàgines.
Inclús algú megalòman acabarà filmant una pel·lícula al voltant
d'un diamant blau enorme, el Cor de la Mar, amb el rerefons del
naufragi.
Són les set del vespre,
sense gana encara, i en Jack Dawson inhala i exhala tranquil. Perquè
les basques no l'aclaparin, aquest 14 d'abril de 1912.