Xènia [relatcrossing de VullEscriure]

paraules obligades: Fólkvangr-màgia-Univers-quimera-deessa-diccionari-embruix

La Xènia obre de bat a bat els ulls, meravellada pel treball d'orfebreria que s'endevina a les portes d'entrada de Fólkvangr, el món de Freia, la deessa nòrdica de l'amor i de la fertilitat. Ho té clar perquè durant nits de vetlla, ha escoltat atenta com el pare li descrivia amb tot detall aquest món emmurallat que es troba a Asgard. No sap ben bé, però, què hi fa allà. De sobte, després d'escolar-se per un forat, mentre es capbussava al riu Isàvena, ha anat a parar davant d'aquestes ingents portes, que li brinden tot un univers nou i ple de màgia, de riquesa i d'elements fantàstics que són arran. Avança endavant, cap al tron que es troba col·locat al centre de la gran sala. Hi distingeix una figura majestàtica, solemne, bella. El vestit d'or i pedres precioses, la diadema daurada, els cabells llisos i de color coure. No té cap dubte que es tracta de Freia, que la fita sense emetre ni un sol so, i ningú no li impedeix que s'apropi a ella. Sols l'observen, entre la sorpresa i l'expectació, immòbils, com si fossin víctimes d'un embruix.

“Què hi fas aquí?”, pregunta una veu estrident, que ressona per tot el recinte. No se l'esperava, la Xènia, i això fa que boti i s'aturi, amb el cor accelerat. Abans que respongui qualsevol cosa, uns grunys de dues formes horripilants acaben amb el ressò de la interrogació. Un monstre amb cos de cabra, cap de lleó i cua de serp s'entortolliga amb un gos de tres caps, sense discernir-se si és baralla o joc. La noia els reconeix; es tracta de la Quimera i del gos Cèrber, germans de sang, cosa que explicaria la batussa. Però el que no té lògica és que es trobin on es troben. I menys quan escolta les queixes d'un personatge blau cendrós, amb tres ulls. Si no s'erra, és Shiva, el déu destructor de l'hinduisme, però, a l'Asgard com els dos monstres olímpics? Esmaperduda i garratibada, la Xènia no detecta la tremolor que assola l'estructura del palau, un terratrèmol que augmenta d'intensitat en qüestió de segons. De tots els racons, apareixen personatges mitològics ben eclèctics, des de titans hel·lènics a herois nòrdics, caps de cariàtides rodolant igual que l'ou de la creació de la Polinèsia, i Zeus, Freyr, Vishnu, Lilith, Osiris,... sols li falta que arribi Noè amb la seva arca i se'ls endugui a tots. Vol cridar auxili, abans que la corredissa l'envolti com una allau. O que el martell de Thor no li rebenti el cap.

La Xènia obre de bat a bat els ulls, espantada per l'estrèpit que fa el diccionari de mitologia universal en caure a terra. S'ha quedat adormida al sofà mentre llegia.

Òptica i luminescència (o Erínies)[relatcrossing de VullEscriure]

paraules obligades: medusa-pedra-zoom-gat-llum-escull-acabar

Amb la davallada de turistes al setembre, el capvespre a la platja és generós per a la fotografia. No calen aparells professionals ni trípodes sofisticats, ni filtres perquè les tonalitats s'anivellin. La proximitat de la tardor i la calma ajuden a aquesta afició que ha agafat darrerament. Amb una vella Nikon, heretada del pare, s'escapoleix dels seus quefers per unes hores i desapareix de tothom, tot inventant qualsevol excusa. La platja li ofereix matisos diferents en cada nova visita, per això sent aquest entusiasme per l'òptica i per la luminescència, els secrets més intrínsecs de la fotografia, i no el vol compartir amb ningú. Encara no.

Avui ha escollit una cala quasi solitària, gairebé sense sorra però amb roques banyades per l'onatge, que les llepa rítmicament. Dins de l'aigua, hi detecta un parell de banyistes. Abraçats i entrellaçades les seves boques, es besen igual que dos gats en zel, com si s'hagués d'acabar el món aquesta mateixa nit. Sent un pèl d'enveja per l'ímpetu i el fervor que mou la parella, perquè a ell mai no l'han desitjat de tal forma. Ni la seva xicota ho fa, per molt que dissimuli orgasmes inexistents. Intenta deixar de banda els dos enamorats i ajusta l'objectiu de la càmera; ha d'aprofitar les darreres llums per captar les millors imatges, sense flaix, només amb el zoom i la perícia d'enquadrar els elements triats.

Els xiscles extasiats de la noia, però, el distreuen. Les onades han augmentat la intensitat, o això li sembla. Potser contagiades pels embats amorosos... Amb el corc de la curiositat, dirigeix l'aparell cap al lloc on no només hi ha petons. I bada la boca quasi sense respirar. La nuesa de la noia tan evident i la musculatura del noi ben formada el deixen de pedra, com si hagués mirat de fit a fit els ulls de la Medusa. Però ell no s'escandalitza per l'espectacle d'un coit en plena Natura, sinó perquè sap prou bé qui són aquells individus.

Junt amb l'enveja, se li barregen diversos sentiments, com la fúria, la ràbia, la desesperació, el plor o l'abandó. I el desig perquè, de sobte, com si invoqués les Erínies, del no-res, aparegui un temporal de finals d'estiu, hostil i devastador, que generi xucladors o que faci aparèixer esculls pertot arreu, que s'endugui mar endins tot el que trobi al seu pas, inclús aquell parell de temeraris folladors. Però es calma. El dit prem una i una altra vegada l'obturador. L'escena és gairebé la mateixa en les fotografies que realitza. No tindran massa valor artístic, ho sap, però seran la forma de silenciar la rèplica quan acusi la seva xicota de ser-li infidel amb el seu millor amic.