13/7/14

Màxima crònica minúscula (54a Crida [Gran Final])

Alça la vista i veu l'estructura ben ferma. Hi veu tanta història en ella, tantes generacions que sent un calfred d'emoció. Barrejat amb l'adrenalina, provoca que se li acceleri el pols. Li costa ben poc grimpar els metres que la separen d'observar el panorama des de les altures, després d'haver-se eixugat la suor de les mans matusserament damunt del pantaló. El fil dels seus pensaments apaivaga els sons del seu voltant. Les veus i la música semblen tan llunyanes que no hi para esment. Només hi veu colors de gala, xerinola festiva i la il·lusió d'avançar, a pesar que el camí sigui feixuc i difícil, ple d'entrebancs i amb moments de defalliment.

No evita que els ulls se li humitegin. Pensa en els avis, sobretot, i en aquells que han lluitat amb la sensació que tot era en va. Per això, no s'atura ara. Ans al contrari. Els braços i les cames no perden tensió muscular, i cada passa ascendent és un cúmul d'expectació on el cansament desapareix per art de màgia. El seu cos es fa ingent, enorme, i la nena que era ja ha deixat pas a un cos sense edat que és capaç d'assolir qualsevol repte, inclús el que ara experimenta. I el món s'eixampla davant dels seus ulls quan es veu encimbellada, a força metres del terra.

L'esclat de joia interior coincideix amb l'explosió d'aplaudiments i crits. La gernació multiplica l'entusiasme quan, des de dalt, ella desplega la senyera amb el lema Els catalans volem votar. I no es veu com una minúscula enxaneta coronant un castell preciós, sinó com una peça que ajuda a construir el present de lluita del seu poble, i el símbol del futur que s'obre pas en pau i amb decisió. Això és el que imagina, des d'allà dalt, en abaixar la vista.