Alça la vista i veu l'estructura ben
ferma. Hi veu tanta història en ella, tantes generacions que sent un
calfred d'emoció. Barrejat amb l'adrenalina, provoca que se li
acceleri el pols. Li costa ben poc grimpar els metres que la separen
d'observar el panorama des de les altures, després d'haver-se
eixugat la suor de les mans matusserament damunt del pantaló. El fil
dels seus pensaments apaivaga els sons del seu voltant. Les veus i la
música semblen tan llunyanes que no hi para esment. Només hi veu
colors de gala, xerinola festiva i la il·lusió d'avançar, a pesar
que el camí sigui feixuc i difícil, ple d'entrebancs i amb moments
de defalliment.
No evita que els ulls se li humitegin.
Pensa en els avis, sobretot, i en aquells que han lluitat amb la
sensació que tot era en va. Per això, no s'atura ara. Ans al
contrari. Els braços i les cames no perden tensió muscular, i cada
passa ascendent és un cúmul d'expectació on el cansament
desapareix per art de màgia. El seu cos es fa ingent, enorme, i la
nena que era ja ha deixat pas a un cos sense edat que és capaç
d'assolir qualsevol repte, inclús el que ara experimenta. I el món
s'eixampla davant dels seus ulls quan es veu encimbellada, a força
metres del terra.
L'esclat de joia interior coincideix
amb l'explosió d'aplaudiments i crits. La gernació multiplica
l'entusiasme quan, des de dalt, ella desplega la senyera amb el lema
Els catalans volem votar. I no es veu com una minúscula enxaneta
coronant un castell preciós, sinó com una peça que ajuda a
construir el present de lluita del seu poble, i el símbol del futur
que s'obre pas en pau i amb decisió. Això és el que imagina, des
d'allà dalt, en abaixar la vista.