Cobdícia i perícia (Supervivència VII)[Melorepte246]

Per què estimar-te fins a la inundació ha de tenir mesura,
Enmig d'aquest silenci que emmalalteix mentre desitja
Acoblar-se amb la paraula, lligar-se a ella on la calitja
I la remor del murmuri de la mar són el goig de la Natura?

Per què Déu ha de tenir imatge, si els teus llavis són l'altar
Venerat en les meves matinades, allà on la gespa ofereix
Jaç i descans, mans i bressol, sina plena i bleix de qui coneix
Tots els noms del Cel, i el calvari és anhelar encara el far?

Per què la cruïlla desperta en l'esperit el dubte i l'abandó
Si els peus, plens de perícia, dibuixen sendes on els camins
S'han esborrat i, sense brúixola, endeguen el pas un cop més?

Per què, digues, la font sacra només abeura qui s'ofega fins
A la sacietat, i és cobdícia amb la boca assedegada, vent revés
Que apaga espelmes, i obre de bat a bat el santuari de la foscor?

Parèntesis (52a Crida de VullEscriure)

Ja se sap de memòria la ubicació dels parcs de la gran ciutat. Escassos però tots amb major o menor extensió de zona verda. La gespa i el gram vesteixen aquests espais que, de tant en tant, i gràcies a la generositat del veïnat que en defensa la propagació, s'inunden de coloms cobdiciosos a la recerca de grans d'arròs o de molles de pa. També hi apareixen pardals, que han de ser agosarats i destres per aconseguir engrunes d'aliment. Abans que hi bati el sol del migdia i faci insuportable romandre al ras, regirarà l'herbam. Si cal, traurà de la seva vista aquells ocellots insulsos i inútils a puntades de peu. Davant de les amenaces, però, no mouran ni una sola ala. Llur insolència el crispa. Sols serveixen per cagar i fer malbé l'herba acabada de sembrar. I, per tant, que claregin els espais verds i minvin els trèvols, que arbitràriament hi creixen. I els que hi ha són de tres fulles, cap de quatre. Aquests darrers el duen de corcoll de fa setmanes, i li han retornat aquella dèria d'infant de remoure cel i terra per trobar-ne un. Llavors deien que un trèvol de quatre fulles portava bona fortuna. Ara, quan la necessitat constreny, seria una solució per a la malastrugança que li toca viure. Almenys pot rosegar les arrels de les altres plantes, mentre no apareix aquest trèvol cobejat. Li trauen el rau-rau de l'estómac, i són un parèntesi en l'exercici vexatori de visitar, a diari, els contenidors.