28/5/14

Memòria (Minirepte97)

La primavera quasi arriba. Se sent l'olor a l'ambient, junt amb el rasclum de la suor que, paradoxalment, sembla que els acompanya des de primera hora del matí. Mira al seu voltant i les cares de son de la gran majoria anuncien la nostàlgia pels llençols que els embarga. És el que té haver de matinar per arribar a l'hora a la feina, en l'anonimat de l'urbs enorme.

Hi ha qui opta per fer una capcinada tot just havent tingut el privilegi de trobar un seient lliure. O qui discuteix per mal partit del Reial Madrid contra el Bayern, a la Champions, a pesar del golàs de Zidane. També qui llegeix un llibre o el diari. A ell no li cal res d'això, resta en silenci i segueix observant aquells homes i dones anònims, que repeteixen el mateix trajecte matí rere matí, de forma mecànica i monòtona, amb lleus variacions. Ell, però, regira aquella amalgama de ferums i de veus; no troba en cap rostre les faccions del seu germà, que tant enyora. Dins d'aquell vagó hi ha un microcosmos, aliè i vulnerable als imprevistos o als retards, encara que no els assumeixi ni els pensi. Ell recorda el seu germà. Dos anys i mig després, es retrobaran, n'està convençut.

Instintivament, fa un cop d'ull al rellotge. Els dígits marquen les 7:38, i el comboi és a punt d'entrar a l'estació de Santa Eugenia. Resa, per darrer cop, a Al·là abans de la detonació que l'apropi al seu germà difunt.

Màcula (o Sàvia)[dibuixet]


[a un dibuixet de Ramon Navarro Bonet]

...I quina és la penitència que mor
Entre els teus llavis de sàvia follia,
Quin el batec esdevingut melodia
Per a la feblesa d'aquest meu cor?

Començarà el nou dia i l'Infern
No haurà salvat la meva ànima
Del foc, la teva boca magnànima,
I seré la cendra, el caliu sempitern.

I quina és la màcula que resta
Després del desig i la tempesta
Mentre la carn reclama el diluvi?

Endegarem el combat i la requesta
Abans que la foscor engoleixi la resta
De la passió, eterna i infinita d'antuvi...