Avui semblo autista. En el meu món interior on hi cabo només jo i ningú
més, on tot el que és aliè em molesta. I, a més, he d'escriure sobre
paraigües i no m'arriba cap idea mitjanament acceptable. Fa dies que les
muses es burlen de mi i em transmeten paraules de dol i de tristesa més
que potinejades. Estic com Sheherezade i, per més ironia, angoixat per
un sultà inexistent que no em reclamarà un relat. Potser és l'exigència
personal que em té en tensió o el sol espaterrant que no ajuda al procés
de creació. Ni un indici de pluja en el cel ni en la previsió
meteorològica m'allargarà una mà per gargotejar quatre línies on
encabir-hi subreptíciament una barnilla només. I experimento una
ciclotímia lleu des del moment de llegir la proposta del Minirepte. Des
de l'eufòria de mil-i-una idees entrelligades a la depressió de veure
que el termini s'exhaureix i no hi ha res dins del meu cap que
interconnecti les poques neurones que se m'activen ja. I el bucle no
s'atura, s'entortolliga encara més al meu voltant. No seré capaç de
crear un plugim, ja no dic un diluvi, per provocar més xafogor o un
xàfec aparegut del no-res que sorprengui una parella fent l'amor a la
platja? O serà millor rendir-me davant de l'evidència que he perdut
pistonada en això d'escriure i que Picasso tenia raó en dir que les
muses t'han d'agafar treballant? Com que la peresa em tempta tant els
últims temps... Berenaré, que serà més profitós. Engego el televisor i,
al canal de RAC105 apareix l'escultural Rihanna. L'apegalosa melodia d'Umbrella
em provoca urticària. Qui ha estat capaç de compondre aquesta gasòfia
sobre paraigües? No pretenc respondre aquesta pregunta filosofal; quan
acabi de berenar intentaré endegar el meu relat. Per ara desisteixo.