19/5/14

Ciclotímia (o Urticària)(Minirepte96)

Avui semblo autista. En el meu món interior on hi cabo només jo i ningú més, on tot el que és aliè em molesta. I, a més, he d'escriure sobre paraigües i no m'arriba cap idea mitjanament acceptable. Fa dies que les muses es burlen de mi i em transmeten paraules de dol i de tristesa més que potinejades. Estic com Sheherezade i, per més ironia, angoixat per un sultà inexistent que no em reclamarà un relat. Potser és l'exigència personal que em té en tensió o el sol espaterrant que no ajuda al procés de creació. Ni un indici de pluja en el cel ni en la previsió meteorològica m'allargarà una mà per gargotejar quatre línies on encabir-hi subreptíciament una barnilla només. I experimento una ciclotímia lleu des del moment de llegir la proposta del Minirepte. Des de l'eufòria de mil-i-una idees entrelligades a la depressió de veure que el termini s'exhaureix i no hi ha res dins del meu cap que interconnecti les poques neurones que se m'activen ja. I el bucle no s'atura, s'entortolliga encara més al meu voltant. No seré capaç de crear un plugim, ja no dic un diluvi, per provocar més xafogor o un xàfec aparegut del no-res que sorprengui una parella fent l'amor a la platja? O serà millor rendir-me davant de l'evidència que he perdut pistonada en això d'escriure i que Picasso tenia raó en dir que les muses t'han d'agafar treballant? Com que la peresa em tempta tant els últims temps... Berenaré, que serà més profitós. Engego el televisor i, al canal de RAC105 apareix l'escultural Rihanna. L'apegalosa melodia d'Umbrella em provoca urticària. Qui ha estat capaç de compondre aquesta gasòfia sobre paraigües? No pretenc respondre aquesta pregunta filosofal; quan acabi de berenar intentaré endegar el meu relat. Per ara desisteixo.