Com perdre's en un bocí de mar
entrellaçat a la porcellana
Fràgil de viure en l'abisme del record
del perfecte dilema
D'esdevenir humà i petri, passeig
damunt de les aigües
Turbulentes del teu nom, i saber que,
enmig de l'ofec, és oxigen.
Com regirar el reflex del mirall i
trobar-t'hi, bella com un poema
Sempre imaginat, en l'àgrafa dèria de
desitjar-te en la nit blana
On el gemec i el malson són un,
l'asfíxia dels teus dits, farga
Per modelar-hi el ferro del llast que
ha d'enfonsar-me a l'origen.
Com predir que, a l'alba, retornaràs
tan efímera com necessària
Al meu seny, dement des del comiat,
igual que el viatge a l'Arcàdia
Que vàrem crear amb els teus llavis i
les meves mirades de vertigen.
Com reconèixer que visc en l'embalum
fet d'ombra i lluminària
D'uns dies idíl·lics que no marxaran,
i respirar aromes de sàlvia
Mentre et xiuxiuejo els versos escrits
en el cor, l'enyorança amarga.