Es van jurar amor etern i amb les mans entrellaçades, amb la lluna com a únic testimoni, els seus llavis es van cloure després del darrer bes. I, conscients que aquell jurament els suposaria problemes de família, rivals des de temps immemorials, per anar contra els estaments estipulats, van exhalar la desesperació. Lentament, la pell se'ls va endurir al mateix temps que s'arrelava el sentiment mutu al terreny on els seus avantpassats havien nascut, crescut, sofert i mort. A trenc d'alba, en el punt exacte on s'havia escenificat aquella abraçada, hi aparegué una olivera entortolligada al tronc d'un roure robust. Com ja es deu haver endevinat, aquells dos arbres eren els cossos dels dos amants, vinculats per sempre. No podien menjar anissos per raons òbvies, però cada dia una pluja fresca i cristal·lina xopava aquelles arrels que havien estat peus.
Dubta uns instants
abans d'eliminar el document amb el text carrincló, de faula
infantil. Mai no ha cregut en el romanticisme ni en literatures
edulcorades fins a extrems insuportables, però és el que ven. El
relat té tant regust de tragèdia com de comèdia, en el seu parer
escèptic i amargat, amb tanta referència a amors impossibles i
finals feliços que li provoca nàusees. I més ara, que li ha
arribat la demanda de divorci, el trontoll final en aquest castell de
cartes que era el seu matrimoni, a pesar de la família formada. Dues
nenes precioses que són la seva il·lusió, una feina estable i una
felicitat aparent. Tanta obsessió per plasmar en paper trames i
contes no li ha permès centrar-se en la seva pròpia història i
escriure-la amb lletres daurades. El cursor pampallugueja entre el
tel que es produeix per les llàgrimes, que ja no pot aturar. Ni amb
l'aval d'un jurament, els finals no són feliços, sinó dolorosos.
Almenys en la vida que li toca viure...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada