Júlia (o Parafernàlies)[Relats Conjunts]

La tieta quasi l'obliga a acompanyar-la a la platja, dia rere dia. A la seva preferida, no la més propera de casa. Perquè és la més atractiva i sovintejada per les seves amigues. Així, la visita té una doble funció. Prendre el sol, que sempre beneficia els ossos i el bon color de la pell, i el bany social, entre safareigs i mirades més o menys discretes, segons convingui. En Chris se la mira amb ulls de besuc, cada cop que es veu arrossegat cap a la sorra, amb l'ombrel·la, les tovalloles, la carmanyola amb el dinar llest, la pamela, les xancles, i gairebé mitja casa, amb una parafernàlia insòlita... Tot aquest embalum s'encabeix miraculosament dins del turisme atrotinat de la tieta. Per no avorrir-se, s'enduria la guitarra, però només hi ha espai per a les coses d'ella. Cosa estranya també...

No vol començar el juliol amb un reguitzell de discussions i acata tots els capricis de la tieta. És conca i ja se sap que no haver tastat carn també pot ser contraproduent. Inclús per a la forma de pensar. Sota els pantalons curts i la samarreta porta el vestit de bany, perquè no vol repetir episodis vergonyants dins de la caseta del canviador. Arribar a la platja canviat és garantia contra qualsevol pestell defectuós. Això tampoc no se li oblidarà mai. Sobretot si torna a veure els ulls de la Júlia, que és l'únic avantatge que hi ha trobat, en les excursions a la platja. Si la torna a veure avui, és capaç de taral·larejar-li la melodia que li ha inspirat la profunditat blava dels seus iris. O de recitar-li unes paraules que hi ha encabit entre quatre acords gargotejats en una partitura secreta, guardada sota el matalàs. També sent vergonya encara que no el mirin els ulls de la noia que li agrada...

I com si els déus i els fats i tota la patuleia possible, que té potestat per girar la roda de la Fortuna, es mofessin del seu tarannà més introvertit, en arribar a Whitby, no hi ha més temps per col·locar la nimfa de la Júlia en el camí d'en Chris. Radiant, amb la silueta perfecta per somniar-la en qualsevol indret, fins i tot en un racó ben solitari de South Beach, lluny del rigor exacte dels pinzells de John Sloan. Perquè ell té la culpa, junt amb la tieta, que odiï tant les platges, amb bruixes i espantaocells tapats fins a les celles. Ara, però, només té els pensaments centrats en la Júlia, i en l'acceleració del seu batec. I la melodia que li retorna a la gola, a la platja, mentre li canta en sospirs mentals que entre els ulls de l'amor crida el seu nom, darrere d'aquells murs vigilats que sol anar... (*) Mentrestant, el lloro de la seva tieta ja xafardeja amb les quatre amigues trobades. Però això ja és una altra història, que no li incumbeix gens ni mica.

(*) Adaptant al text la lletra d'”On The Beach”, de Chris Rea (Between the eyes of love I call your name/Behind those guarded walls I used to go)


Relats Conjunts