Recordar
amb agraïment. Aquesta és l'alternativa i el consol, com si
resignar-se fos l'única solució als nou-cents trenta-tres
quilòmetres que el separen del far i dels llavis, de la mar i del
temporal. D'ella. I l'abraçada en el pont de fusta com un penjoll que
s'entortolliga dins del seu cervell malalt de tantes anècdotes
perdudes. I cada matinada el visiten aquests flaixos intermitents,
amb una cadència rítmica que se sap de memòria, la veu del far
enmig del deliri de somniar-se al recer de la seva cabellera
escandinava i de la seva boca dolça i fràgil. Però és tan
conscient que no tornarà, que saber-ho és dolorós com un comiat,
com un engany...
Agrair
amb records. I al llarg d'aquesta distància, que augmenta cada cop
que ella decideix fugir una mica més, una il·lusòria catifa d'herba
apareix i també s'espesseix. Com si la verdor hagués d'ajudar a
martiritzar-lo encara més, duent-li les contrades gerdes on varen
trobar-se els seus cossos delitosos però tan porucs i fugissers...
En
aquesta extensió herbàcia hi ha somniat les quatre fulles d'un
trèvol únic. Tan clarament que l'astora aquesta visió. Està
decidit, un cop més, a desfer el camí recorregut, a recompondre les
paraules que l'apropin a ella, que és la dona que estima i que el
desvetlla, perquè aquest trèvol -ho sap- és la metàfora del seu
amor, perfecte, únic, quasi sense esperança, el rosec que, nit i
dia, l'embogeix. Encara que sigui el darrer que faci en aquesta vida,
que és agonia ara...
Cadencia rítmica
ResponEliminaRecordar con agradecimiento. Esta es la alternativa y el consuelo, como si resignarse fuera la única solución a los novecientos treinta y tres kilómetros que lo separan del faro y de los labios, de la mar y del temporal. De ella. Y el abrazo en el puente de madera como un colgante que se enreda dentro de su cerebro enfermo de tantas anécdotas perdidas. Y cada mañana lo visitan estos flashes intermitentes, con una cadencia rítmica que se sabe de memoria, la voz del faro en medio del delirio de soñarse cerca de su cabellera escandinava y de su boca dulce y frágil. Pero es tan consciente de que no regresará, que saberlo es doloroso como una despedida, como un engaño...
Agradecer con recuerdos. Y a lo largo de esta distancia, que aumenta cada vez que ella decide huir un poco más, una ilusoria alfombra de hierba aparece y también se espesa. Como si el verdor debiera ayudar a martirizarlo aún más, llevándole las regiones frescas donde se encontraron sus cuerpos deseosos pero tan cobardes y huidizos...
En esta extensión herbácea ha soñado las cuatro hojas de un trébol único. Tan claramente que lo asusta esta visión. Está decidido, una vez más, a deshacer el camino recorrido, a recomponer las palabras que le acerquen a ella, que es la mujer que ama y que lo desvela, porque este trébol -lo sabe- es la metáfora de su amor, perfecto, único , casi sin esperanza, la roedura que, día y noche, lo enloquece. Aunque sea lo último que haga en esta vida, que es agonía ahora...
d.