30/1/14

Àvia (o Ànima indòmita)

[In Memoriam Teresa Álvarez (06/10/1922-29/01/2014)]
 
 
El vent nocturn bufa, al ritme frenètic
De la meva ànima indòmita, barallada
Amb el món sencer perquè s'alleujaria
Només entre tres paraules plenes d'enyor.

I xiuxiuejar-te-les a cau d'orella, àvia,
Abans que el ruixat aclareixi el teu camí,
Definitiu, solitari, però sóc tan lluny ara
Com aquests estels que titil·len, muts mots.

La calma ha arribat; el consol i el plor també.
I res no atura les ganes de batussa d'aquesta
Boca meva tan plena de ràbia i d'impotència.

I els trons i els llampecs escampats pertot arreu
Són el mobiliari desordenat d'aquesta llar òrfena
Quan cal tancar la porta, gola de llop, per sempre.

14/1/14

Eulàlia (o Metàfores al·legòriques)(Relats Conjunts)

— Doncs a mi que em perdonin, però no hi veig cap nexe d'unió entre aquesta pintura i el vint-i-cinquè aniversari del nostre casament, Eulàlia. Una al·legoria, una metàfora clara, t'escriu en la carta adjunta, amoret. Quines paraules, que no entenc! Penja'l al menjador, si tu vols, que seguiré pensant que els teus amics són un xic rarets, sobretot aquest rus, que s'enduu la palma... Serguei Ivanov dius que és el seu nom, caramelet meu...?


11/1/14

Desídia (o Camàndules)(42a Crida de VullEscriure)

— Ja t'has vist? Menjat per la malaltia, pel cúmul de refredats mal guarits i per la dèria de no voler anar al metge mai... Jo sóc fort com un roure, em parafrasejo... Perquè, per molt que em pesi i m'avergonyeixi, aquest espantaocells fet de pell i ossos seré jo d'aquí a quaranta anys. I quin balanç fas de la teva vida, Lluís?

— ...

— No cal que responguis, no t'hi esforcis, que jo el sé bé. Sóc un ganàpia, ja ho sé, això em replicaràs i no m'ofendries si tinguessis la capacitat de rèplica. Però no ho facis, no, que encara et cauria la cara de vergonya. I tantes ínfules d'escriptoràs? Un pixatinters has estat sempre.

— ...

— Sí, també en la meva edat ho eres, i potser jo en tingui part de culpa, per ser el germen d'aquesta desídia vital. Inconstant, voleiant de flor en flor, i volies formar una família, tenir fills, criar-los, que et diguessin pare, educar-los... Però si no has sabut educar-te a tu mateix... Què pretenies amb aquests castells en l'aire?

— ...

— De nou calles, i el silenci és la mostra que tinc raó... No et retrec res: realment, cap dels dos no ha sabut ser un bon jo. Ni com a persona ni pel el físic, que vam néixer lleigs i mai no vam millorar. Tampoc no t'han pogut arranjar ni els maquilladors de la funerària, per ser-me sincer, ara que em veig davant meu, amb el taüt obert...

9/1/14

Ínfules monòtones (o Línies extraordinàries)(Repte Clàssic DLVII)

Es lleva amb els ulls encara plens de son. Com pot, entreveu l'hora a través de la visió borrosa d'haver acabat d'obrir els ulls somnolents. Què fas despert tan aviat?, es diu tot imaginant la veu de la seva dona, càlida, tendra. És la nit, que li porta la nostàlgia de la seva presència, com sempre li ha ocorregut des que li manquen els seus llavis, la respiració pausada tan a frec de la seva pell que l'esborronava de plaer per posseir-la a qualsevol moment. Es treu la mandra de les parpelles, finalment, amb els punys closos i de forma matussera. Ha d'escriure, ha posposat tant aquesta tasca que se li acabarà el termini de lliurar el nou text. No li ronda cap idea brillant ni rodona, ni tan sols una de mediocre, que faci el pes a la mascota d'aquell qui llegeixi aquells paràgrafs malgirbats.

Es mira de reüll l'ampolla de brandy; massa aviat per començar a beure, que el sol encara no despunta. Però, si vol seguir les passes dels mestres, no seria millor un parell de copes per afuar-li les muses distretes? Invoca els esperits de Hans Fallada, de Francis Scott Fitzgerald o d'Ernest Hemingway per si hi ha sort i es troben vacants per donar-li un cop de mà. V. S. O. P. Només aquestes lletres li ressonen al cap, com si l'ampolla de licor fos l'única inspiració que es deixés estimar. La descarta, per ara. Mai no es pot dir d'aquesta aigua no beuré, i menys quan es tracta de tan ambarina delícia, envellida en fusta de roure durant gairebé vint anys...

V. S. O. P. Vertez Sans Oublier Personne, es mofaven de joves, en intentar desxifrar aquestes sigles. Per si de cas algú quedava sense servir i es molestava en plena melopea, suscitada per una borratxera vaticinada abans de començar la nit. I diuen les males llengües que no era correcta aquella solució del jeroglífic. Very Superior Old Pale? Tan avorrida definició com els anglesos que la van inventar... Però no malparlarà d'ells, no vagi a distreure els esperits il·lustres amb avantpassats de terres britàniques i tota tàctica literària se'n vagi en orris i esdevingui intent àgraf. O per ser menys pedant, un pur bunyol. Però sap prou bé que això és el que ha parit darrerament la seva màquina d'escriure.

I això que es va comprar una Underwood Universal Portable de segona mà, quasi idèntica de la que feia servir William Faulkner, per emular qualsevol dels autors que té de capçalera. Però, si ha d'analitzar els resultats des de llavors, ja va creient que el seu predecessor era un funcionari d'un ajuntament de mala mort, tan gris com monòton. Perquè no hi ha hagut res que li hagi suscitat ni un somriure ni una ganyota d'aprovació. Però els terminis són els terminis, i cal respectar-los. Potser la polsa amb massa delicadesa o, tot el contrari, amb massa geni. Ho ha provat de diverses formes, des del paper que no sigui blanc fins a la tinta vermella únicament, des de planificar-se un horari cada dia fins a jugar al Candy Crush per si hi ha una musa ludòpata que li xiuxiuegi línies extraordinàries enmig de la distracció.

Res de tot això no dóna fruits. Se sent angoixat i, alhora, obsessionat per aquesta espina clavada d'esdevenir escriptor a qualsevol preu. Ja el va abandonar la Zelda... vol dir la Dúnia, la seva esposa, per menysprear-la en més d'una ocasió i, sobretot, entre la colla d'amistats. La gota que va fer vessar el got, però, va ser la maleïda (per a ella) Underwood, que la privava del son reparador després d'una jornada laboral i l'afegitó de les extraescolars de la canalla.

Un matí, les maletes fetes al portal eren la mostra que tot s'havia acabat entre ella i ell. L'hauria escridassada amb la ira millor novel·lada però la clau no volia facilitar-li la feina tampoc. La molt... havia canviat el pany de la porta i aquelles eren les seves maletes, amb la nota just damunt de l'estoig de la Underwood Universal Portable inclosa, amb el nom exacte en esmentar-la per dir-li que se l'entaforés allà on el sol no hi arriba. Pura poesia, aquella metàfora! I ara, davant de les tecles immòbils, inertes, té el dilema de cada matinada: Vomitar un text carregat d'al·lusions a altres autors per si s'impregna en algun moment de genialitat o tornar a acceptar la derrota del full en blanc en el corró de la màquina d'escriure i donar mil voltes al llit fins que agafi el son gairebé a trenc d'alba...

Es mira de reüll l'ampolla de brandy, de nou. Aquelles quatre sigles el martiritzen des de fa estona. No mirarà el rellotge i així no li remordirà tant la consciència. El primer got, gairebé ple, el buida d'un sol glop, neguitós i voraç. El següent és més pausat, però amb el mateix neguit nerviüt. Brinda per cada alcohòlic que s'amaga entre els lloms de les lleixes de la seva llibreria personal. Se li apareix, entre genis narradors i volcans, l'espectre de Malcolm Lowry amb més ampolles, totes elles immenses. Somriu i murmura quatre paraules a Scott Fitzgerald, abans de desplomar-se de bocaterrosa, que podrien ser un bon començament per a una bona novel·la. Tendra... és... la... nit... i pica, paradoxalment, damunt de la duresa del gres de casa seva.