El Vendrell, 22 de juny de
2013
Estimada Anna,
No calen presons ni
zeladors. Tampoc cadenats ni cel·les amb barrots tan atapeïts que
la llum del sol no pot travessar-los. Visc immers en els horaris i en
les pautes, en allò que s'ha de fer i en el programari més estricte
que m'anul·la com a persona, que em vexa com a home. I m'asfixia
pensar-te, mentre t'anhelo i t'enyoro, perquè m'ets necessària com
l'aire que es respira i la claror que desperta els sentits i el gaudi
per viure, perquè cada paraula ha de pronunciar-se per a tu, per a
nosaltres, com si no existissin el silenci ni els tràngols. Ho sé:
no és fàcil ni de color de rosa...
No calen amagatalls ni
segrestadors. Tampoc guàrdies ni forats que impedeixin saber si és
de nit o de dia, havent perdut la noció del temps, perquè la vida
sigui foscor i broma, tràfecs i tempestes, sense més fita que
tornar-te a sentir propera, meva, com jo sóc teu, perquè hem
somniat en aquest futur cada cop més tangible, amb corredisses i
bressols i habitacions preparades per a la canalla, amb el respecte i
l'amor que mereixes.
No cal esperar la nit per
experimentar l'obscuritat extrema ni cloure els ulls fortament fins
que es dolguin les parpelles. Només un tren i una destinació
allunyada de la meva llar, que és tan nostra ja, sols el teu comiat,
el teló d'acer que acaba, de sobte, amb l'escena idíl·lica.
Sempre i per sempre.