13/6/13

Púrria (Minirepte78)

El sotrac del tren en posar-se en marxa l'espavila de l'ensonyament. Als narius, l'olor de suor i de restes de vòmit d'un nadó encara lactant és un cop de puny que li provoca basques. Les suporta estoicament. No vol formar part d'aquesta ferum escampada pel vagó, almenys mentre duri el trajecte. Això és més suportable que els darrers mesos de la seva vida, en què s'ha vist sense feina i perdent els estalvis. I, per acabar-ho d'adobar, ha d'acceptar que el traslladin per un treball les característiques del qual no coneix. Li molesta aquesta púrria que l'envolta, per molt que diguin que són de la seva mateixa índole. No es reconeix en la seva roba ni en el seu accent. Són de baixa estofa, de la mateixa ciutat potser però d'altres barris de classe pobra.

Troba a faltar el seu cotxe particular, que li ha estat embargat. Si no, de ben segur que no s'hauria creuat amb aquests espècimens. Ara, tanta pudor el comença a ofendre, ara s'hi han afegit altres fluids corporals, que millor no esmentar-los. Amb aquest pensament al cap, les cames li fallen i es desploma, quasi perdent el coneixement. No ha menjat de fa... ja n'ha perdut el compte. Algú del seu voltant demana auxili perquè s'aturi el tren. El responen amb una sèrie de cops, carregats d'odi i de ràbia, igual que la frase que, abans de caure inconscient, sembla un gruny animal: Calla, porc jueu fastigós, que no us tindran tants miraments a Dachau!

Metàfores (o Litúrgia)(Melorepte226)

No parlaré d'actors ni d'actrius, als que admirem
I ens brinden emocions tan paradoxals i oposades
Com versemblants, humans com nosaltres dos,
Que respirem i anhelem d'igual forma; no, Anna.

No faré metàfores gratuïtes per esmentar-te a tu
Ni enginyaré arguments amb litúrgia blana i diàlegs
Encotillats. No en sé quan es tracta d'esdevenir
Reflex al fons dels teus ulls quan m'hi escolo.

Parlaré d'un despertar quasi oníric, amb el teu cos
A la vora, d'una rialla enmig d'un dinar, d'uns llavis
Escàpols que em besen el coll en tornar del bany.

Faré un Univers propi i imperfecte, que ens faci créixer
I millorar, una quotidianitat tan temptadora com normal,
Una llar que abasti el que és necessari, que és la vida.

...i màximes

[seguint un poema de Jaume Dargó]
 
 
(...) T'escolto, calladament, perquè siguis
Balsàmica com el xiuxiueig que anhelo,
Eterna com l'amor que et professo,
Necessària com l'oxigen que servo
Perquè tu també puguis viure, Anna:
I el silenci és fèrtil erm massa ferreny...

T'escolto, amor, amb la mirada plena
D'esperança, amb els dits que llauren
Nit i dia els teus somnis, i la mà estesa
No cessa d'oferir-te la llum d'una sortida.