Cancerígena (o Paciència)

[pensant també en Noor S. G. ... també]

Imagina quan xipollegi dins de la banyera,
Mig plena perquè no tingui por de l'aigua,
Mentre la fregues amb la delicadesa materna
De qui l'ha desitjada des del primer bes fet.

Imagina quan et demani que li llegeixis
De nou el seu conte preferit, que coneixes
De memòria, i ella també, mentre gaudeixes
Dels seus ulls escrutadors, que supliquen un sí.

Imagina quan dormi i oblidis la dura jornada
Entre la comissura dels seus llavis, i sàpigues
Que és el fruit del teu ventre, per sempre més.

Imagina quan desperti al teu costat, i t'adonis
Que ja no somnies, que el càncer que és l'espera
Ha esdevingut claror i alè, amb el pas endavant.

Unànimes (o Ànimes noctàmbules)(RPV254)

Recordes, Anna, la pluja i els llavis, la força i l'impuls
Per córrer cap al carrer sense pensar-ho dues vegades,
La tremolor i els ulls amagats sota les balconades,
I el primer bes tímid, tan dolç, per oblidar el món insuls?

Recordes la mà que t'acollia l'esquena i te la cercava,
L'olor de l'asfalt mullat, la lluïssor del semàfor en vermell,
Els dits que recorrien un braç, el rostre, el teu cabell,
Havent aturat tots els rellotges amb un amor que no acaba?

Recordes, Anna, l'esguard que et devorava com si
Fos la primera i la darrera vegada que ens podíem veure,
I les teves pupil·les il·lusionades de viure i tornar a creure?

Recordes aquella matinada llunyana, aquell destí
Comú que, des de llavors, ens agermana, ànima bessona,
Que no el recula ni el bruel ni el cruel fel que se li abraona?

Vivències melòdiques (o Vítrica música)(Melorepte225)

[recordant l'Alhambra]

Les pedres escolten la melodia ancestral
Com llur ànima quieta, immòbil, bella,
Episodis que la memòria lentament estella
I reparteix perquè ens visitin quan cal.

I hem d'escriure la nostra història amb sal
De mar, amb lletres d'or i amb la rella
De les vivències, i esperar que facin grella
L'arbre plantat, el nadó nascut i el llibre escrit.

Les pedres degusten la veu clara del vidre,
Que no es trenca quan el temps la vol,
Que bressa la brisa i la calma eterna en l'estol

D'estels que ens vetlla, amb la clepsidra
De la pausa perenne. Perquè et crido en la nit,
Ets el ventre, el full, la llavor, i jo só el delit.    

Dèspota (o Pèrdua)

A Ferran i a Lluís d'Armengol i Galceran (In Memoriam)

Benvolgut amic, sovint les pèrdues són bocins
De foscor que ens agleven la sang i l'esperit,
Que ens duen als laberints insondables de la nit.

I cada passa és un motiu més de lluita, fins
Que ens adonem que caminar és tan necessari
Com l'aturada, abans que el cor sigui gregari
D'un dolor avesat a acompanyar-nos pertot arreu.

Benvolgut amic, sovint les paraules són consol
I recolzament, però callar ens mostra nous camins
Cap a la llum d'un món primigeni descuidat en brins
De batalles perdudes, que ens guia des del bressol.

I tota memòria és un esbós d'aquell germà volgut,
Que descansa, abans d'hora, per la cruesa d'un mut
Déu —això diuen—, que sols accepta no alçar-li la veu.

Sílvia (o Òrfena)

 [A Sílvia Pérez Cruz i a Càstor Pérez Diz (R. I. P.),
perquè cada cop que escolto aquesta havanera hi ha emoció en els meus ulls, sobretot en saber la pèrdua del pare]

Vindràs xopa de mar i de pluja, de sons

On els malsons llisquin per vigílies noves

Fetes amb retalls de llunes dins de coves,

Perquè els desigs siguin reals, purs i bons.

Vindràs emplenada d'enyorança pel pare,
Amb el perfum de l'absència i dels pins al pit

I la dolçor de les paraules òrfenes del glapit

Càlid i de l'esguard calm clavat a la seva cara.

I sabràs que el teu cant és brisa i bressol,
Lluerna que enlluerna la tristesa quan arriba

Des de la riba ignota de la mort més aspriva.

I sabràs que aquesta gola eclipsa tot el dol

Que puguis pressentir i experimentar, tan viva

Com la flama que empeny endavant i et captiva.

 


Vestida de nit (Sílvia Pérez Cruz i Càstor Pérez Diz [2010])
{música: Càstor Pérez Diz; lletra: Glòria Cruz Torrelles}