Saps quin és el cant de la cadernera quan vola lliure
Amb el color de l'ull de vellut, del dol i del sangtraït
I somrius creient-te déu i amo, pobre home mortal?
Saps quin goig és la vida quan acceptes que la flama
De l'odi i de la ràbia cremen l'efímer foc de la passió
O sols coneixes l'insult, com un cop de puny malaltís,
I la força, que et fa dèbil davant dels ulls escrutadors?
No has après que no hi ha portes que puguin delimitar
L'esperit convençut que hi ha més món rere les parets
Que alcen les mans de qui diu que estima amb por i roba?
No has copsat que cal rendir-se abans que la fel inundi
Artèries i lligams obsolets, que no cal tenyir de violacis
Tons la túnica sagrada de la pell d'una dona, o no comprens?
