Mecànica de la nostàlgia (o Herència)(Melorepte222; 2)

I jo que em moro per besar-te avui també,

Somnis com parracs de llençols perfumats

I impregnats de tu encara, i sé que no sabré

Mentir si algú em pregunta quan tornaràs.

Perquè pujo escales cap al cel dels teus ulls,

Com un somnàmbul, i cerco per tots costats,

A tothora, el temps on pluja i bes i antulls

Van invocar, a la Ronda, el lligam veraç.

I jo que agonitzo en despertar, gust acerb

A la boca, enyor dels teus pits, i la galta

De nou rep la bufetada del record al mirall.

Perquè només hi veig el meu cos, i és superb

Aquest dol que m'embarga l'ànima malalta,

I sé que tinc silenci però desitjo terrabastall.

Pudicícia? (o Modèstia artística)(Relats Conjunts)

Els ulls es clouen

Per evitar el sol rude,

Que els enlluerna.

Afalagat, l'artista

Treu pit mentre la pinta.

Relats conjunts

Epístoles [ENTC]

Agenollada al terra, plora. Desconsolada. Què tindrà la princesa?, diria el seu príncep blau, aprenent de poeta. Es van fer malbé els seus llavis, tan lívids i pàl·lids que ja no sospira sinó que sanglota. El plor ennuvola la seva mirada lleugera amb una feixugor que l'ha desvetllada nit rere nit des de fa... ni ho recorda, ja n'ha perdut el compte. Tantes epístoles amb versos, tantes paraules per fer que somniés en jardins exòtics, en idíl·lics paratges, que es van convertir en somnis trencats entre bugades i fregats, amb el fil musical sense fons del complet silenci. Però aquest carallot, que l'havia conquerida amb fal·làcies, mai no li va preguntar què tenia, per què plorava. Només l'escridassava per una arruga a la camisa, per no haver més cerveses a la nevera, per no correspondre a les seves necessitats. L'única pregunta sensata que li ha fet aquests darrers anys, de maltractament constant, ha estat referent al ganivet que empunyava. La seva única pregunta, la que ella es formulava en silenci, s'ha respost amb la d'ell. En el seu pit travessat, encara es trobava el seu cor sagnant i el d'ella, gèlid després de tant menyspreu, impàvid. Ara, mentre recull la sang, plora al terra, agenollada.

[l'artifex del microrelat és aquí]

Vísceres (o Bífida)

[arran d'aquesta trista notícia]

Escolta l'home i t'inundarà la veu de l'Avern,
La corrompuda aigua del somiqueig més fals,
Quan viure és plorar sang enmig del trasbals
De despertar entre la llopada, en ple hivern.

Escolta la bèstia i sabràs on comença l'etern
Suplici de caure en les seves mans mortals
Quan els somnis fugen amb promeses irreals
D'un déu de llengua bífida, el dolor hodiern.

Infant innocent, no cridis auxili; el món sord
Solament té ulls cecs per oferir-te, per ferir
La maldat, si té vísceres, amb el remordiment.

No demanis braços que t'acullin amb amor,
Quan la indiferència és estendard del present,
I el silenci clamorós dóna via lliure al botxí.