No hi ha res que l'espanti
ja. Es mostra impassible davant de tot. Ni la mirada hieràtica dels
lleons li fa abandonar les seves peripècies cavalleresques. S'ha
proposat emular el seu ídol, sens cap dubte. Cada nou episodi el
reafirma en la seva índole salvadora, tot i que les llengües
viperines el titllin de pusil·lànime. Ja li va passar al seu
idolatrat cavaller en aquella època, i mai no desistí en l'intent i
la seva fama segueix pervivint ara, encara que l'anomenessin boig.
La seva entrada és seguida per centenars d'ulls, plens de rancor, de ràbia. Fins i tot d'enveja. Són monstres traïdors, de dents esmolades, àvids de la seva sang, amb el desig de fer-ne llenya quan aconsegueixin que caigui. Però no els brindarà l'oportunitat. La lògica i l'eloqüència no són el seu punt fort, però té estratagemes per contrarestar la mediocritat dels seus actes. La dels altres, no la pròpia. Però la dissimulació amaga aquesta versió.
Saluda correctament, dissimulant també l'odi recíproc que sent per ells; en té prou amb la seva condició de messies de la seva pàtria. Amb el seu discurs, el cavaller Mariano els impartirà una lliçó de bona política, llençant per terra les seves crítiques de dèficit, d'atur, de retallades, etcètera...
[l'artifex del microrelat és aquí]
