Alquímia de Diògenes (o Nímia ànima)

[amb música de My Chemical Romance de fons
i reminiscències d'Héroes del Silencio]**

Cuando abandones tus sueños,
sabrás que has muerto

Héroes del Silencio.

*               

Cada sítio tem un mapa de luas

Herberto HÉLDER.

Has arreplegat somnis i nits a les teves palmes,
Com qui venja la naixença paupèrrima contra llops
De dents esmolades, que es beu els tolls a glops
Llargs com la follia extrema, que amb res no calmes.

Has cosit a les entranyes retalls de llum de lluna
Per desitjar el pleniluni un cop més, en l'alquímia
Del balanç més negatiu, com la boca més nímia
Que endrapa plom, sense deixar ni una engruna.

Has batejat els teus íncubes amb l'aigua maleïda
Del temple que decreix dins teu, amb el foc ardent
De viure en l'ombra del turment de seguir amb vida.

I has despertat amb l'eclipsi d'una el·lipsi decadent
Per no respondre les preguntes que el vent et porta
Perquè viure no exclou que ja tinguis l'ànima morta.    

**=les músiques es poden escoltar si es pitgen els enllaços.

Parsimònia (29a Crida de VullEscriure)

Abans d'entrar al menjador amb el cabàs de la bugada, escolta els seus roncs. En Jordi torna a dormitar al divan, com si el drac encara rondés pels voltants del llogarret. Els anys l'han acomodat; de les quatre tasques que fa al final del dia, la que s'enduu la palma és la becaina de pijama i orinal, amb una gamma de sorolls i esbufecs ben coneguda arreu. Fa anys que no li diu princesa i els afalacs arriben amb comptagotes per un interès personal, evidentment. Sobretot els dissabtes.

N'està fins al capdamunt, ella, d'aquesta parsimònia, d'aquesta sang d'orxata que mai no li desapareix. Només quan hi ha sarau a l'exterior i vol fer-ne safareig, palplantat darrere de les cortines. Del sofà al llit, passant per qualsevol butaca o seient de la casa. Últimament, sospita que no fos un engany la història d'haver acabat amb el monstre per endur-se un bon partit sense esforços. I aquella toia mústia de roses vermelles collides maldestrament, com pispades de qualsevol jardí. I essent tan bona persona, tan sant i educat, mirant de guardar sempre les formes, qui s'empassa que pogués atrevir-se a enfrontar-s'hi, com un heroi de faules medievals?

Ja se'n penedirà, però, d'aquesta desgana. Cridarà el servei i, quan desperti, la seva biblioteca, l'orgull de la seva llar, l'únic pel que mataria (sic), descansarà apilada lluny de l'estança original. Algun passavolant ja se n'aprofitarà... Si no fos que el gamarús pesa tant, també s'atreviria amb la floreta del seu marit. Preu per preu...