Arriba i gairebé no la mira. Està
capficat barrejant pigments per aconseguir les tonalitats desitjades.
En cada moviment seu s'hi pot endevinar el perfeccionisme que
confereix a tots els seus quadres. Des d'un traç cartogràfic
difuminat als brodats d'una cortina, passant pel reflex de la ciutat
de Delft al canal o la més ínfima finestra d'un edifici qualsevol,
enmig d'un paisatge. La seva mà és l'herald d'allò que veuen els
seus ulls, i la seva genialitat es basa en aquesta plasmació. No el
destorbarà, per tant. No vol rebre els seus retrets d'artista ni que
la seva fesomia alteri els traços ja fets damunt del llenç. Ella,
per la seva part, gaudeix observant-lo també. S'estimen, i ho saben.
Almenys ella ho intueix, amb els silencis incòmodes que li provoca
en esguardar-lo tan directament. Per què no aprofitar-se de
menjar-la, llavors, quan la fruita és tan a l'abast?
Agafa el llibre i el trombó. La seva
indiferència de geni és palpable. Avui, però, és més aviat
barreja d'altres sentiments. El coneix, d'altres vegades que li ha
servit de model. I li costa reconèixer-lo en aquelles mirades de
desgana i desídia, sense desig per ella com a dona, sols com a
objecte per retratar, per inspirar-se en una al·legoria, per més
ironia, de l'art. S'impacienta, aquesta recerca del color exacte
l'avorreix. Examina la seva roba, que tot estigui en ordre, que els
plecs del vestit dissimulin aquest ventre que dia rere dia costa més
d'amagar. No vol que la seva mirada, que tot ho distingeix i tot ho
escruta, l'hi descobreixi, que perdi aquesta nova oportunitat de ser
famosa gràcies al renom i a la fama de Johannes Vermeer. Sobretot
que no l'estimi més, com ella es pensa.