En qüestió de dècimes de
segon, la mà de la mare ja no m'agafa. L'he perduda i el pànic
m'acora. Un somiqueig esdevé plor, que s'accentua. Al meu voltant,
però, tot és diferent. Caos i rebombori i molt de soroll. Les
llàgrimes em regalimen galtes avall, les noto. Immòbil enmig de no
sé on, miro pertot arreu i m'és impossible endevinar què succeeix
o què li ha passat a la mare per perdre's entre la gentada. Segueixo
la direcció que m'obliguen a prendre, sóc massa petit per veure cap
a on corre la gent. Confio cegament en desconeguts, desoint les
paraules dels pares. Tinc por, molta por, vull olorar la mare mentre
m'abraça de nou. Reconfortar-me entre els seus pits, la llar i el
refugi. Però no hi ha res de tendre en el que observo, ni fa olor
agradable. Eixorden els xiscles, la ferralla grinyola, pols i
pampallugueig que és mitigat per la claror creixent. Sortim, anem
cap a l'exterior. On era la porta, ara sols sembla haver-hi un
esvoranc enorme en la paret. Tampoc allà, a l'esplanada de
l'aparcament, hi ha indicis de la mare. Alço els ulls i les enormes
lletres
blaves són tan grans com l'avinguda Meridiana.
Acluco els ulls abans d'agafar el carret de la compra. Han passat els
anys però segueixo tenint pànic a fer la compra. Des d'aquell
divendres de juny que és un suplici, carregat d'enyorança cap a la
mare. I la seva olor, que tant em protegia de tot mal...