[he recuperat els personatges d'aquest relat anterior]
Han passat setmanes i mesos des de la trobada amb el pare de la Llúcia al parc, després de cinc anys d'haver perdut la visió a causa dels cops rebuts per ell mateix. El pànic primerenc, degut a recordar aquell capvespre fatídic, va anar alleujant-se amb les seves paraules de penediment i de perdó, carregades de tanta bondat que li costava reconèixer el dimoni que la va colpejar fins que l'alcohol va adormir-lo. En el seu lloc hi anava percebent l'home que l'havia conquistada en plena adolescència, que li havia fet passar tants bons moments i que, finalment, havia aconseguit dur-la a l'altar. Però la Lídia ara no és la mateixa dona perquè no hi veu.
Han passat setmanes i
mesos de placidesa i de feina dura a casa. La simple acció
d'escombrar o d'omplir un got d'aigua per a la petita li sembla una
tasca de titans. Però és tossuda i, com a molt, ha acceptat un gos
pigall per als passeigs i per a sortir a comprar. Ell l'ajuda cada
cop menys, gradualment ha perdut aquell oferiment inicial de fer les
feines més àrdues perquè té la jornada laboral molt atapeïda i
arriba cansat a casa per dur la roba bruta a la rentadora i fer
bugada, o preparar el sopar per a la família. Ella ho farà. A més,
hi té la mà trencada. Amb la flaire que desprèn la cassola o el
soroll de la carn que es cou a la paella ja sap quin moment és
l'idoni per retirar el menjar del foc. La Lídia no gosa queixar-se,
perquè el pare de la Llúcia no l'escridassi.
Han passat setmanes i
mesos, i cap dels dos s'adona que les coses han tornat al seu lloc.
Apatia i desgana, mal humor per qualsevol cosa i rutina. La Lídia,
en moments de decaïment, imagina la cara de la Llúcia. L'estima
tant que no vol veure-la trista de nou. Ara té pare, com les altres
nenes de la classe. Coneix la crueltat de la gent, sobretot la dels
petits, que només percep la diferència de les altres persones i les
titlla sense pensar-ho dues vegades. Avui aniran al parc de nou. Ella
llegirà, encara que no ho faci amb tanta rapidesa com abans de
perdre la visió, però els dits ja no dubten tant a l'hora de
desxifrar els signes dels fulls. La Llúcia jugarà amb les seves
amigues imaginàries perquè tenir pare no garanteix tenir amistats.
Tenir una mare cega també és motiu de titllar-la de diferent...
Han passat setmanes i
mesos des que la Lídia va retirar les denúncies contra el pare de
la petita, que ha refet la seva relació amb ell, malgrat les
paraules de les seves companyes de teràpia, a l'Associació de Dones
Maltractades. Es justifica per l'amor cap a la petita. No és humà
que visqui sense el pare, ara que sap que en té un, com les altres
nenes. I tornaran a casa hores abans que ell, que segurament haurà
tornat a anar al bordell de camí cap a casa per carregar-se de
cerveses i descarregar. Pudirà a alcohol, com anys enrere. Però ara
ja no pot deixar-lo així com així. Se sap segrestada, aferrada a
aquell home cada dia més desconegut per a ella, que es desviu per la
Llúcia, però. Se sap lligada de peus i de mans a aquell que la va
omplir de cops i d'insults fa unes setmanes i uns mesos. Amb una
síndrome d'Estocolm que li ha fet esborrar aquest episodi en èpoques
de desànim, i l'ha encegada més del que la ceguesa sol tenir-la
cega. La consola la felicitat de la Llúcia, el seu amor, la seva
vida veritable.