Quan el nom dels pares era respecte i autoritat,
Quan la plaça del poble s'omplia de vestits de gala
I alegria i xerinola i música per ballar en parella.
I també vas demostrar-me que els llavis i les mans
Sabien trobar instintivament els camins de la pell,
Mentre l'orquestra estrident ens embolcallava
En el món mínim i mut dels nostres ulls de criatura.
I vas dir-me el teu nom amb la tímida veu
De qui no gosa trencar el silenci i la tremolor
Dels meus dits evidenciava el nostre descobriment.
Vas venir per oferir-me l'allau i el neguit, innocents
Per no adonar-nos que era amor el que sentíem.
Perquè no teníem quinze anys encara, com cantava el Poeta.