Quan la vida es basteix amb paraules i projectes,
L'esperança amb l'opacitat del pas del temps,
I és liana que entortolliga la llibertat i el seu anhel.
Quan l'oxigen sols pot arribar a base de respirs,
I l'asfíxia és l'única via que ens mostra l'existència
I avesar-s'hi pressent el jou submís i la cadena,
És necessari l'ímpetu de la inspiració més àmplia.
Vindran jorns i hores per al gaudi de la claredat
Retrobada, per al cel estelat que traça línies
Noves cap al futur, per a que els peus caminin.
Vindran treves quan el combat ja no sigui estendard
Ni bandera per combatre l'odi i la ràbia i el retret,
I, amb plenitud i riquesa primigènies, tornarem a ser.