Dèbil (Minirepte62)

Sabia que, tard o d'hora, degut a la seva tenacitat, acabaria cedint la meva part dèbil que no es deixava enganyar a les evidències. L'excusa, però, era en forma de frase lapidària que ni jo la creia últimament. —Som cunyats —li deixava caure, amb un to que minvava progressivament i perdia força i convicció. Llavors, com un animal dòcil, abaixava els ulls i no se li escoltava cap paraula. Durant una bona estona restava en silenci i jo, amb el pes de la consciència al damunt, com si actués malament. I el moment crucial de saber que no hi havia marxa enrere en caure entre els seus braços, malgrat el parentesc tan directe, va ser la darrera celebració de Cap d'Any. L'alcohol i el racó més fosc de la casa foren elements prou diabòlics per acceptar els seus llavis, furtivament, lluny de l'abast dels cònjuges corresponents. Tot i la foscor, cada detall d'aquell primer petó era captat pel meu cos, el tast d'aquell cos prohibit pel vincle familiar, la primera fita per endegar un camí nou i temerari, el que ens ha dut fins aquí. Tanco la porta de l'apartament nou de trinca que serà testimoni de la nostra convivència. Ara miraré jo els seus ulls, sense amagar-me'n, sense envejar la meva germana sobretot a les nits. I em fito al mirall i n'examino el conjunt. La corbata rosa fa joc amb els meus ulls blaus i l'atractiu de la barba de tres dies, tan masculina... com ell.