Ganàpies (o Translúcida)(Minirepte90)

Hi ha coses que es detesten i d'altres que fascinen. I aixo varia en cada persona. A mi, per exemple, matinar no se'm dóna gens bé, més aviat és com si els llençols es confabulessin amb el cobrellit i m'atrapessin perquè la lluita inútil serveixi com a excusa per a cinc minuts més, que es perllonguen segons la mandra que hi hagi.

Aquesta dèria negativa, però, es remunta als anys escolars, en què matinar era una obligació, que passava pel sedàs inflexible de les mares. En aquells temps em podia consolar en algú altre, no tant com ara: hi havia qui tenia pitjor gust per aquella maleïda acció de llevar-se d'hora. I un servidor, que era el seu millor amic, s'oferia voluntari per anar-lo a recollir, amb previ episodi d'haver-lo d'esperar més del compte, amb el perill d'arribar tard tots dos, malgrat haver-me llevat molt abans, i sense problemes.

La meva mare s'estranyava que, de la nit al dia, hagués canviat tant el seu fill, a qui gairebé no li calia un despertador per alçar-se i esquitxar-se amb un xic d'aigua i vestir-se i agafar la cartera i beure's d'un glop el bol de llet i marxar a corre-cuita cap a la casa del seu millor amic. Allà, en un menjador en penombra, m'esperava, amb el tic-tac d'un rellotge proper però invisible, embolcallat per la veu càlida de la mare d'ell anant-lo a despertar i, mentre es treia la peresa de damunt, ella tornava a baixar les escales, apareixent pel passadís més il·luminat, amb evidents mostres que també s'havia estat al llit fins que havia trucat al timbre. Les formes que es dibuixaven sota aquella bata translúcida em fascinaven i eren un regal efímer però prolongat que, matí rere matí, es podia repetir, si m'espolsava ràpidament la mandra de sobre.