15/10/13

Èpsilon (Melorepte232)

Hi havia un pont de fusta i els vents ancestrals
De fragàncies celtes, i la tendresa d'uns ulls somniadors
I la complicitat del teu nom, el poema més bell
Que les oïdes poden reclamar, de pell de violí.

Hi havia la por i la inquietud, el terreny ignot
D'un cos de nou virginal, d'uns dits eternament pacients
Amb la impaciència de l'ímpetu pel frec innocent,
Distret, tan ple d'adolescència com d'experiència, pur.

Hi havia tant d'abast en l'onatge que l'horitzó
Semblava tan infinit com el silenci de poder-te contemplar
Una vegada més, abans que la màgia es trenqués amb els mots.

Hi havia un desig callat, el titubeig més ínfim i breu
Que es pugui imaginar, quan els llavis van trobar, finalment,
La drecera que duia, ensems, el Cel i l'Infern, el vincle i l'anell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada