Hi havia un pont de fusta i els vents
ancestrals
De fragàncies celtes, i la tendresa
d'uns ulls somniadors
I la complicitat del teu nom, el poema
més bell
Que les oïdes poden reclamar, de pell
de violí.
Hi havia la por i la inquietud, el
terreny ignot
D'un cos de nou virginal, d'uns dits
eternament pacients
Amb la impaciència de l'ímpetu pel
frec innocent,
Distret, tan ple d'adolescència com
d'experiència, pur.
Hi havia tant d'abast en l'onatge que
l'horitzó
Semblava tan infinit com el silenci de
poder-te contemplar
Una vegada més, abans que la màgia es
trenqués amb els mots.
Hi havia un desig callat, el titubeig
més ínfim i breu
Que es pugui imaginar, quan els llavis
van trobar, finalment,
La drecera que duia, ensems, el Cel i
l'Infern, el vincle i l'anell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada