Nostàlgia malencònica

A Anna G. C.

Nostàlgia de tu als llavis, com les albergínies endolcides
Amb la mel fosca, cruixents i per menjar-les a cremadent,
Com el salobre de la mar que torna a la llengua i pressent
La cala i el mirador i el comiat a contracor, pells humides.

Enyor de tu als dits, com la suavitat de la teva esquena
Que accepta la carícia i el bes, la tebior del cos aliè, tan serè
Com el respir després de l'apnea forçosa, la frescor de l'alè
Que omple els pulmons de nou i és consol contra la pena.

Melangia de tu als ulls, com la posta que recorda a l'horitzó
L'origen del món i de la vida, la rojor que embelleix la tarda,
Com veure el teu nom en el rastre dels núvols i pronunciar-lo.

Nostàlgia de tu al cor, com la llum quan desapareix la foscor,
Com contemplar-te el rostre mentre la teva pupil·la m'esguarda,
I percebre els moviments de la teva boca cada cop que et parlo.