Diàspora pròpia (o Cornucòpia)[RPV241]

Europa trontolla, igual que les idees dins del meu cap?
Cal lluitar per ideals i il·lusions malgrat que signifiquin
La mort, la foscor, la memòria en el record amnèsic
De qui trenca vidres o dispara contra homes, indistintament?

I escolto crits i mentides, escopinades i fel de qui sap
Que els seus ulls mai no oblidaran la barbàrie ni el turment,
Ni els munts de cabells, sabates, i cerca el seny analgèsic,
Que no es troba enlloc, en accions vergonyants que el dignifiquin.

Europa es trasbalsa, i aquesta diàspora és inevitable, pròpia
I obligada, una ensenya que voldran esborrar de la Terra
Quan la sang encara clami i reclami justícia per a sis milions?

I busco en els meus malsons la primavera exacta, la Cornucòpia
Que ofereixi la pau i la calma al món, les males intencions
D'un dement que neda contracorrent, a l'empara de la guerra.

Demència (o El boig de la Ronda)(Melorepte213)

Diré el bes i vindrà a la memòria la pluja i la nit,

El boig que et ronda sense remei quan l'engruna

Més ínfima d'un mot teu és un udol trist a la lluna

Que ens guaita i ens empaita els somnis i el delit.

I retindré en la gola el crit i el desig per cadascuna

De les passes que ens separen, per minvar el neguit

De voler i no poder, el joc i el foc i la passió pel dit

Que et ressegueix l'esquena, dèbil castell que s'enruna.

Diré el bes i retornarà l'eclipsi de la raó al meu Univers,

Satèl·lit d'aquest món creat al teu voltant, on la pupil·la

És foscúria brillant en trencar-se la promesa del silenci.

I retindré a les palmes l'escalfor del teu cos, el pervers

Pou que m'engoleix i em tempta i em remou la tranquil·la

Vida al teu servei, perquè cada segon que visqui et pensi.

Cíclica dèria (Niporepte75)

Entre la brossa,
Les perles de la vida,
Cíclica dèria.

Peripècies (Minirepte65)

Recorda la primera matinada que vam veure sortir el sol, xerrant de tantes coses. Recorda, si no, el rampell sota la pluja torrencial per abraçar-te només. O fins i tot pots recordar el mirador en un dels comiats més dolorosos que hem tingut, entre llàgrimes i tanta tendresa i amor que ens parlàvem amb els ulls.

Rememora les frases pronunciades a cau d'orella, escrites a corre-cuita o d'amagat. També pots rememorar llavis delitosos de besos, dits exploradors d'esquena tatuada o, simplement, un pit disposat a albergar-hi el cansament d'un cap que necessita manyacs. Hores de complicitat i minuts d'impaciència per la proximitat de la nova visita, ja ordida abans de l'adéu anterior.

Remembra el desig per veure'ns a tothora, la inquietud per saber-nos llunyans però propers alhora. Refresca la memòria amb dolls de somriures i passeigs amb les mans entrellaçades. O la calma de Peníscola fora de temporada. Recorda tot segon viscut al meu costat, l'esbós de la felicitat absoluta i mútua. I pensa que, en cap instant que ens manquem, no s'esborrarà el teu record de la meva memòria.

Recorda'ns amb l'única fita de ser ben arrapats, amb un món construït a base de respecte i amor, de calma i passió, sense cap més ambició que delimitar-lo amb els cossos i amb les quatre parets d'una llar. Recorda-ho, Anna, i recorda que no hi ha oblit suficient per dissipar aquesta flama encesa. Sempre i per sempre.

La Noor doblega de nou el paper esgrogueït. Els ulls vidriosos són la prova que aquelles paraules li són familiars. Tantes i tantes vegades ha escoltat amb incredulitat les peripècies que s'hi expliquen... Ara, però, s'adona que l'amor dels seus pares era sincer i desassenyat, sense distàncies ni impertinències que el minvessin. Per això ella és al món, i la il·lusió els dura...

Calma (Repte Clàssic DXXXV)

Llegeixo tranquil·lament a la meva butaca de lectura, en silenci, ara que ja es pot. Però dura poc la calma. La presència de la nena a la sala em fa alçar la vista i deixar la prosa ampul·losa de Mario Vargas Llosa. Els seus ulls, sempre a l'aguait, em miren amb odi, freds i amb ràbia condensada. La fito sense pronunciar cap paraula. No mou ni un múscul del seu cos esquifit. Tampoc jo no goso moure'm, per si comencés a xisclar en veure un sol moviment meu. Aquest silenci, tan costós de trobar, és meravellós i no em ve de gust que aquesta marreca el trenqui de nou, capriciosament, per molt extraordinàries que siguin les martingales que pugui idear. La ignoro i segueixo amb el llibre.

Però pressento el punt àlgid d'una ganyota que s'entreveia en els seus llavis just abans de reprendre la lectura. Les seves mans obertes i els dits separats estan en tensió, la mateixa que es pot respirar a la sala. Els seus ulls em provoquen nerviosisme i la respiració se m'accelera, gairebé emulant la de la petita, amb un ritme tan ràpid que sembla ofegar-se. Suplico que em deixi en pau durant el temps que llegeixi. Li ho suplico amb la mirada, sense emetre cap so. Vull gaudir de la lletra impresa durant un interval de temps mínim, escassos minuts si cal. He claudicat fa tant...

La súplica és escoltada. Potser. Perquè l'horrible ganyota cessa a l'instant. Però clou les mans amb força, els ínfims punys agrupen tanta ira que temo per la meva integritat, si es decideix a carregar contra mi. No sabria com defensar-me, de nou, del seu atac violent. Demano calma, tranquil·litat, assossec. Amb la mateixa fórmula que abans. La seva mirada s'alleuja, no hi té tant d'odi. Però el to moradenc de les seves ulleres no em fa confiar en ella. Tot i així, la nena gira cua i surt de la sala. Quedo bocabadat de tanta docilitat. Deixo el llibre damunt de la tauleta i segueixo les seves passes.

La trobo quieta al rebedor, palplantada i amb la vista dirigida a la porta. No sortirà pas. Perquè sap que no pot fer-ho i perquè no li ho facilitaré jo. Aprofito la seva immobilitat per anar cap al lavabo. Encenc el llum i, dins de la banyera, encara hi roman el cos ensangonat de la petita. El ganivet que li travessa la caixa toràcica n'és la prova que l'he morta i que allò que he vist ja no pot trencar el silenci. Com a molt, espantar-me de tant en tant. Torno a la sala i reprendré la prosa ampul·losa de Mario Vargas Llosa, sense rialles ni sorolls, sense destorbs capriciosos d'una nena malcriada.

Reclam (o Misericòrdia)[Melorepte212]

Aire. Com qui respira el plom de l'enyorança,
Reclames la llibertat entre cadenes in(di)visibles,
Amb ulls de misericòrdia i l'aixopluc de la flama
De l'amor més devot, que espera i et mira i et parla.

I t'ofega el dia a dia, i l'ànima insubmisa no es resigna
A la grisor del vistiplau mesell, al roc que arrossega
Els membres fins al fons del toll enllotat de l'aliança.

Aire. Com qui s'arrisca a travessar els núvols orfe
D'empar, sols amb les ales de la confiança del somni,
Amb el rampell del cor que sap què vol, sense guiar-se
Per la brúixola del seny, també anheles la felicitat i la vida.

I t'asfixia aquest ingent embalum fet cobdícia pels llavis
Clivellats, que cerquen besos que ja no els corresponen,
L'encenall que revifi un foc derrotat per la passió, pel diluvi.

Llàgrimes de la memòria (peresa)

Plou. Ha plogut tot el dia. Aquesta és una tarda de sofà i vànova. I no fer res més. Ja n'hi ha prou amb la pluja per augmentar l'enyorança que sento per tu. Tinc mandra de refer la meva vida. La mateixa mandra que em ve per oblidar-me de tot el que m'has ofert. I de tota la il·lusió suscitada. D'aquest somni que ha de ser la vida fins a esdevenir una realitat. Ara no em va bé, sincerament. Ni ganes. Bufa el vent. I plou. I deu fer un fred al carrer, que es treuen les poques idees de sortir de casa. Tan bé que s'hi està, a la saleta, sense res més que el silenci. Si tingués el comandament de la cadena de música a mà... Però m'he d'alçar per engegar-la. També és bo el silenci de tant en tant.

Plou. I sembla que no hagi d'aturar-se mai, aquest xàfec. M'endormiscaré amb aquest so constant de gotes caient als vidres, l'espurneig llunyà d'algún llampec esporàdic. Com si l'escalfor del radiador s'escolés dins de la meva consciència i em convertís en autòmat desprovist del seu mecanisme. Estirat al sofà, amb els ulls clucs, no moc ni un sol múscil del cos. Només el lleu moviment del ventre en respirar pausadament. Com si alimentés aquesta peresa que m'aclapara. Pel teu assumpte i per la vida en general. Vull descansar només. Sense son, per mer plaer, si fa falta. Per contrarestar que no puc passar aquesta tarda amb tu.

I et penso. Tenyoro. Et beso en la imaginació, i m'arrapo a la teva esquena. Amb desig de dormir i sentir el teu caliu. Mandrejant, gaudint-te calladament. Mentrestant, plou. Ho ha fet tot el dia. I ja no sé si les llàgrimes que ploro són també pluja de la memòria.

An(n)estèsia (Niporepte74)

Té la mà, pren-la Quan el passeig és vida: L'ànima exhala.

Dèbil (Minirepte62)

Sabia que, tard o d'hora, degut a la seva tenacitat, acabaria cedint la meva part dèbil que no es deixava enganyar a les evidències. L'excusa, però, era en forma de frase lapidària que ni jo la creia últimament. —Som cunyats —li deixava caure, amb un to que minvava progressivament i perdia força i convicció. Llavors, com un animal dòcil, abaixava els ulls i no se li escoltava cap paraula. Durant una bona estona restava en silenci i jo, amb el pes de la consciència al damunt, com si actués malament. I el moment crucial de saber que no hi havia marxa enrere en caure entre els seus braços, malgrat el parentesc tan directe, va ser la darrera celebració de Cap d'Any. L'alcohol i el racó més fosc de la casa foren elements prou diabòlics per acceptar els seus llavis, furtivament, lluny de l'abast dels cònjuges corresponents. Tot i la foscor, cada detall d'aquell primer petó era captat pel meu cos, el tast d'aquell cos prohibit pel vincle familiar, la primera fita per endegar un camí nou i temerari, el que ens ha dut fins aquí. Tanco la porta de l'apartament nou de trinca que serà testimoni de la nostra convivència. Ara miraré jo els seus ulls, sense amagar-me'n, sense envejar la meva germana sobretot a les nits. I em fito al mirall i n'examino el conjunt. La corbata rosa fa joc amb els meus ulls blaus i l'atractiu de la barba de tres dies, tan masculina... com ell.