Amb parsimònia, i a partir de la talla més petita buida els trossos
de fusta escollits i els dóna la forma desitjada. Mica en mica, amb cada
nou conjunt de matrioixques, les mans agafen destresa i treballen més
ràpidament. Ja ha deixat enrere els esculls en l'elaboració de les nines
convencionals, que tants problemes li donaven, des de trobar els
cabells més realistes per aconseguir una cabellera que no semblés una
simple perruca, fins als brodats perquè un tros de roba no fos un parrac
mediocre. L'únic que ha de tenir en compte ara és que les talles
encaixin, un cop acabades, una dins de l'altra, i escollir els colors
més vius, que cridin l'atenció de la clientela. La qualitat de la fusta
de til·ler no és tan important si aquests dos elements se saben
compaginar amb perícia.
Treballa amb el cisell minúscul i esmolat, abans d'aplicar el torn i
polir les superfícies. Col·loca cada nova base en ordre perquè s'assequi
bé la fusta i no li costi tant a l'hora de pintar-les i d'encaixar-les,
després d'haver comprovat que no ha errat les mides. Una ínfima micra
podria esdevenir una diferència catastròfica en el resultat final. Són
hores de silenci quasi absolut, amb la il·luminació abundant per moure's
amb precisió entre un material tan mal·leable i, alhora, rebel si no se
l'ataca correctament. Tanmateix, no defalleix, a pesar de la dificultat
que suposa aquesta manualitat. El relaxa i el tranquil·litza, al mateix
temps que li treu del cap cabòries inútils i episodis de desesperació
extrema. L'amor té aquestes coses, sobretot quan deixa petges massa
profundes.
Amb parsimònia, es mira les vuit meitats, entre les parts inferiors i
les superiors, i la minúscula nina que comença la sèrie. S'ha proposat
tenir-la llesta abans de l'alba, com un repte personal que li indiqui
que no hi ha cap monstre del record que li rosegui les entranyes ja,
aquella tenebra que s'apoderava d'ell en enllestir una nina convencional
qualsevol. Perquè els cabells que triava eren clavats als de la seva
xicota, o perquè la roba que havia trobat per al vestit era d'una
tonalitat semblant a la brusa que duia la darrera nit de veure's, la nit
de llençar per la borda una relació d'anys, per haver-la omplert amb
desídia.
Treballa amb els pinzells, barreja les pintures al tremp i les aplica
damunt de la fusta blanca. Traça un pentinat senzill però elaborat, les
formes d'unes peces de roba harmonioses amb el rostre que imagina. Els
ulls, els llavis, el to trencat d'un rosat per a la pell de les galtes i
el nas quasi imperceptible en el conjunt de la cara. Així, la primera
matrioixca queda enllestida en un tres i no res. S'enretira de la taula
de treball per observar-ne el resultat. I, de nou, s'adona que no ha
sabut canviar la seva forma de pintar ni de dibuixar ni de descuidar la
memòria. Com li havia ocorregut amb les nines convencionals, que tenien
els cabells de la seva xicota, les matrioixques segueixen conservant
reminiscències de la mirada d'ella, que encara el martiritza dia rere
dia.
Es desespera, davant d'aquells fragments de fusta exànime. Els rebot en
un ímpetu de ràbia, contra la paret i es barregen aleatòriament. Els
destrossa, els trepitja, els clava puntades de peu entre xiscles i
grunys de còlera. Després de tantes hores, sap que no podrà oblidar-la
tampoc amb les matrioixques. Tot té un halo de la presència d'aquella
dona angelical... Potser serà millor deixar de construir nines i
dedicar-se a la papiroflèxia. De ben segur que les figures d'origami
seran més difícils de corrompre amb records que no s'esborren amb
facilitat.