El problema no rau en la por
a volar ni en una possible claustrofòbia deguda a viatjar en avió.
Més aviat és quan la barreja de l'olor de querosè i el sotragueig
de l'aterratge em maregen la pituïtària i em provoquen una nàusea
que no s'atura fins que no he buidat tot el contingut de l'estómac.
Per això, vaticinant la tragèdia i no volent ser el centre
d'atenció a l'aeroport, m'he entaforat, enmig de l'esmorzar, un
còctel de medecines per prevenir-la, que m'ha estabornit durant gran
part del trajecte.
Quan la veu metàl·lica del megàfon
em desperta amb l'anunci de l'arribada a la destinació, m'adono que
es repetirà de nou tot l'episodi vergonyant. Dissimulo com puc el
mareig en notar la flaire del combustible i els primers indicis de
pèrdua d'altura però no puc fer-hi res un cop que el tren
d'aterratge pren contacte amb la superfície irregular de la pista
(si el que estem recorrent se'n pot dir així). Els bonys i els sots
em remouen les entranyes i em posen del revés el ventre. Tanco els
ulls, premo les parpelles i serro les dents, tot amb força. Però
res d'això no atura la massa que ja m'envaeix la gola i la boca.
Amb una precisió militar, l'aparell
s'atura en el mateix moment que empastifo el passadís. La resta de
la tripulació d'abord s'astora per la ferum i el color del vòmit,
tan caqui com els nostres uniformes. Mentre penso que no comença bé
la missió en terres afganeses.