24/8/12

Impotència (Minirepte48)

El xiscle que s'escolta darrere de la porta és inhumà. És l'indici que la noia ha estat ferida de nou i dolorosament. Però la sento somiquejar encara. Puc imaginar i visualitzar tot el que ha succeït abans. La roba esquinçada pel terra, emmordassada i lligada a una cadira. El meu impuls lògic seria esbotzar la porta tancada i encarar-me amb l'agressor. Seria fàcil, perquè la porta del casalot és vella i corcada. Però la meva força brilla per la seva absència. I el valor també ha tingut millors èpoques. Ara sols sento impotència.

La noia plora. I el so somort d'unes passes em remouen per dins. El psicòpata es dirigeix cap a la taula on hi té els estris que empra amb un ordre exasperant. Ara és el moment del ganivet més esmolat, que li produirà incisions als braços i a les cames, el punt just perquè sagnin amb abundància i l'aterri encara més. Monosíl·labs de negació i desesperança anuncien els talls a mida que s'efectuen. Però el cop sec que escolto no arriba en el moment previst. Com si estigués impacient.

L'estocada és imaginable, com si la veiés. L'empunyadura sangonosa i indicant el lloc on s'ha endinsat la fulla brillant. En part, maleeixo l'individu, sàdic en extrem i metòdic. Malgrat que avui hagi fet una excepció dins del seu mètode mil·limètric. En part, agraeixo que hagi tornat a matar. Perquè així tindré companya per suportar aquest vagareig espectral que em condemna al lloc on vaig ser assassinada anys enrere.