El xiscle que s'escolta darrere de la
porta és inhumà. És l'indici que la noia ha estat ferida de nou i
dolorosament. Però la sento somiquejar encara. Puc imaginar i
visualitzar tot el que ha succeït abans. La roba esquinçada pel
terra, emmordassada i lligada a una cadira. El meu impuls lògic
seria esbotzar la porta tancada i encarar-me amb l'agressor. Seria
fàcil, perquè la porta del casalot és vella i corcada. Però la
meva força brilla per la seva absència. I el valor també ha tingut
millors èpoques. Ara sols sento impotència.
La noia plora. I el so somort d'unes
passes em remouen per dins. El psicòpata es dirigeix cap a la taula
on hi té els estris que empra amb un ordre exasperant. Ara és el
moment del ganivet més esmolat, que li produirà incisions als
braços i a les cames, el punt just perquè sagnin amb abundància i
l'aterri encara més. Monosíl·labs de negació i desesperança
anuncien els talls a mida que s'efectuen. Però el cop sec que
escolto no arriba en el moment previst. Com si estigués impacient.
L'estocada és imaginable, com si la
veiés. L'empunyadura sangonosa i indicant el lloc on s'ha endinsat
la fulla brillant. En part, maleeixo l'individu, sàdic en extrem i
metòdic. Malgrat que avui hagi fet una excepció dins del seu mètode
mil·limètric. En part, agraeixo que hagi tornat a matar. Perquè
així tindré companya per suportar aquest vagareig espectral que em
condemna al lloc on vaig ser assassinada anys enrere.