És el dia de
Tots Sants i avui no toca anar a l'escola. Només cal honorar els
difunts i visitar-los al cementiri, dur-los flors i pregar per ells.
Com cada any per aquestes dates, l'Arístides es vesteix després de
llevar-se i dutxar-se, amb la mateixa indumentària que utilitza per
anar a l'escola i que el diferencia dels alumnes, tots amb l'uniforme
reglamentari. Esmorza amb poca gana i agafa el ram de gladiols i
crisantems, que ha guardat a les fosques i dins d'un cubell amb aigua
i unes gotes de lleixiu. El va anar a buscar ahir, perquè avui
hauria estat una bogeria. Entre cues, presses i impaciència...
El cementiri es troba als
afores de la vila, no cal agafar el cotxe per anar-hi. Així
l'Arístides també aprofita per passar llista a les vídues i
famílies que es creuen amb ell. Hi ha cares noves, però el que més
abunda és l'elenc que, any rere any, s'aplega al mateix lloc i només
té mostres de tristesa com a clixés apresos al llarg de les seves
vides. La mort és habitual en les persones de més edat i sembla que
no els afecti tant una nova defunció, ja sigui una amistat o un
familiar. Això sí, sempre escolta les bondats i virtuts del difunt,
sobretot si la mort ha sobrevingut abans d'hora o de forma sobtada.
El grinyol de la frontissa
de la porta principal, enguany, també el saluda. La seva queixa,
emesa anònimament, no hi ha produït cap resultat ni millora.
L'afegeix a la llista mental de les reformes que s'haurien de dur a
terme a la vila. I potser si ho demanés amb el mateix ímpetu que el
que gasta als claustres de professors hi hauria fruits... Però la
visió d'una làpida nova de trinca en el seu recorregut cap als
nínxols dels pares el deixondeix de les seves cabòries. Reconeix
l'estil, les lletres de diferents mides que confereixen un halo
caòtic a la composició, com una empremta identificativa. No cal
cercar la insígnia, enganxada discretament en un lateral, per saber
que l'autoria del treball és de Màrmoles Mérida. És que amb
aquest nom tan barrija-barreja què es pot esperar?
Es queda palplantat davant
del marbre. Les flors fresques i la polidesa de totes les superfícies
indiquen que la tomba ja ha rebut la visita pertinent. Indaga en els
cognoms durant uns instants i conclou que no es tracta d'un vilatà
històric ni d'un antic alumne de l'escola. Potser un nouvingut o que
va cursar els estudis en una altra banda... Mira a dreta i a esquerra
i s'agenolla, amb un posat solemne que qualsevol persona confondria
amb el de l'acció de pregar. Entafora la mà a la cartera i n'extreu
un retolador vermell, el que empra per a les correccions d'exàmens i
per als butlletins de notes. I, amb un ràpid moviment ple de sigil,
ratlla una de les lletres de la làpida i, damunt de la ratllada, hi
escriu la correcció. Perquè el difunt almenys descansi "en paU", en
lloc d'"en paO".
Tot seguit, l'Arístides
fuig a corre-cuita a visitar els pares, penedit d'haver tingut
clemència amb el petit de la família Mérida i haver maquillat les
seves qualificacions en l'època estudiantil. Així potser no es
trobaria amb aquestes faltes d'ortografia escampades pel cementiri i
tindria un Tots Sants de plàcid descans total, com el que es demana
per als difunts...