17/8/12

Màrmoles Mérida (Repte ClàssicDXIX)

És el dia de Tots Sants i avui no toca anar a l'escola. Només cal honorar els difunts i visitar-los al cementiri, dur-los flors i pregar per ells. Com cada any per aquestes dates, l'Arístides es vesteix després de llevar-se i dutxar-se, amb la mateixa indumentària que utilitza per anar a l'escola i que el diferencia dels alumnes, tots amb l'uniforme reglamentari. Esmorza amb poca gana i agafa el ram de gladiols i crisantems, que ha guardat a les fosques i dins d'un cubell amb aigua i unes gotes de lleixiu. El va anar a buscar ahir, perquè avui hauria estat una bogeria. Entre cues, presses i impaciència...

El cementiri es troba als afores de la vila, no cal agafar el cotxe per anar-hi. Així l'Arístides també aprofita per passar llista a les vídues i famílies que es creuen amb ell. Hi ha cares noves, però el que més abunda és l'elenc que, any rere any, s'aplega al mateix lloc i només té mostres de tristesa com a clixés apresos al llarg de les seves vides. La mort és habitual en les persones de més edat i sembla que no els afecti tant una nova defunció, ja sigui una amistat o un familiar. Això sí, sempre escolta les bondats i virtuts del difunt, sobretot si la mort ha sobrevingut abans d'hora o de forma sobtada.

El grinyol de la frontissa de la porta principal, enguany, també el saluda. La seva queixa, emesa anònimament, no hi ha produït cap resultat ni millora. L'afegeix a la llista mental de les reformes que s'haurien de dur a terme a la vila. I potser si ho demanés amb el mateix ímpetu que el que gasta als claustres de professors hi hauria fruits... Però la visió d'una làpida nova de trinca en el seu recorregut cap als nínxols dels pares el deixondeix de les seves cabòries. Reconeix l'estil, les lletres de diferents mides que confereixen un halo caòtic a la composició, com una empremta identificativa. No cal cercar la insígnia, enganxada discretament en un lateral, per saber que l'autoria del treball és de Màrmoles Mérida. És que amb aquest nom tan barrija-barreja què es pot esperar?

Es queda palplantat davant del marbre. Les flors fresques i la polidesa de totes les superfícies indiquen que la tomba ja ha rebut la visita pertinent. Indaga en els cognoms durant uns instants i conclou que no es tracta d'un vilatà històric ni d'un antic alumne de l'escola. Potser un nouvingut o que va cursar els estudis en una altra banda... Mira a dreta i a esquerra i s'agenolla, amb un posat solemne que qualsevol persona confondria amb el de l'acció de pregar. Entafora la mà a la cartera i n'extreu un retolador vermell, el que empra per a les correccions d'exàmens i per als butlletins de notes. I, amb un ràpid moviment ple de sigil, ratlla una de les lletres de la làpida i, damunt de la ratllada, hi escriu la correcció. Perquè el difunt almenys descansi "en paU", en lloc d'"en paO".

Tot seguit, l'Arístides fuig a corre-cuita a visitar els pares, penedit d'haver tingut clemència amb el petit de la família Mérida i haver maquillat les seves qualificacions en l'època estudiantil. Així potser no es trobaria amb aquestes faltes d'ortografia escampades pel cementiri i tindria un Tots Sants de plàcid descans total, com el que es demana per als difunts...