S'angoixa, després de suportar el trajecte fins aquí, entre cossos suats i hostilitats que no han parat de ressagar-lo i d'empentar-lo, com si li privessin d'abastar el seu objectiu: la calma d'arribar a la destinació anhelada, com Odisseu arribà a Ítaca. I, finalment, davant d'ell, quan obre la porta, ressona la grandesa del poeta. Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra? (*) I les Hespèrides voleien, esclafeixen en rialles mentre corren, enjogassades, i intenten atrapar-se en innocents persecucions. Tot li sembla meravellós, davant dels seus ulls, enmig del silenci que regna en aquest reialme de pau, lluny de la cridòria i dels brams salvatges de la travessia.
En el puny tancat, hi guarda el tresor més preuat, l'únic motiu de suportar contratemps i lentituds, entrebancs i distraccions. Somriu, ja és a casa, arran de la felicitat. No lluny de les Hespèrides se dol sa mare trista/en l'hort on com sa vida les flors s'han esfullat (*). El ressò dels versos emmudeix qualsevol música aliena, paraules que la mare li recitava de petit i que ara, enmig del deliri de la letícia, li retornen i li emplenen les oïdes. Barra la porta amb el cos. No desitja que ningú més assoleixi aquest Paradís que li ha estat ofert. Serà egoista, vol compartir-ho tot amb ell mateix. El plaer i les sensacions noves. Glops místics que són tan a la vora que no els deixarà perdre's ni fer-se malbé.
Seu i està decidit a gaudir d'aquest temps que li ha estat concedit. Obre els braços i accepta allò que li hagi de venir. L'adrenalina que batega dins seu abans que l'èxtasi li besi els llavis i li clavi les dents més tendres i, alhora, més fermes que mai no ha sentit amb anterioritat. La remor de l'exterior no el destorba. Només escolta el silenci, i la veu de les nimfes que ballen en corrua, que l'atrauen a elles com l'heroi que se sent, un nou Hèracles que torna a la llar, el pròdig heroi que no recorda res d'aquest jardí fecund i lluminós, que dura uns instants que semblen dies sencers. I el verger se li empassa els sentits, l'eufòria per l'espectacle observat, la vida, fins i tot. Malgrat que no s'adona de res, ni del mal ni de l'antre llòbrec que l'acull.
La insistència d'uns trucs nerviosos, impacients alarmaran els membres de la seguretat del local, que esbotzaran la porta, quan intueixin que dins d'aquell lavabo hi succeeix alguna cosa estranya. I quan el pestell salti degut a una puntada de peu violenta i impetuosa, el trobaran exànime, amb l'agulla encara clavada a l'avantbraç esquerre. Però res no alarmarà la resta de la clientela de la coneguda discoteca, que seguirà ingerint alcohol massivament i ballarà al ritme de la música hipnòtica, sota focus que pampalluguegen i amaguen la realitat i la tristesa entre somriures, rialles, borratxeres i Atlàntides més terrenals i tangibles del que algú es pugui imaginar...
(*) Versos extrets de L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer