Un temps fet d'esperes,
I et miro amb el pit patern
De qui estimes i amb qui restes.
M'aturo. Penso.
Com una promesa, així és com se m'acut definir la teva arribada. Després de penúries, de mals tràngols oferts per la vida, apareix la Llum. Perquè -de ben segur algun home savi ja ho devia pensar-, després de la foscor, ha de venir el període lluminós del dia. I aquesta alba, aquest començament de jorn duu el teu nom, tendre, fràgil, fresc, però alhora fort, aspriu, acerós. Contra el pas del temps, contra l'obscuritat del dolor futur i pretèrit. Per això t'estimo, com la Mar que m'acull en la seva sina cap al tard, quan l'ocàs és la perla negra de la bellesa perdurable. Perenne...
He de seguir, però, escrivint-te...
Fa desaparèixer la tristor
D'aquesta vida, llarg hivern
Del què llimes les seves arestes.
M'aturo. De nou. Els teus xiscles enjogassats... Aspiro i torna la memòria.
Hi ha aromes que transporten el pensament cap al record, com si la memòria estigués formada per brins amalgamats d'experiències, sensorials quasibé totes. Orenga, raig de sol, pluja, llessamí, infusió de clau...
O el suc d'una taronja acabada de collir, o la torrada amb l'oli deixat reposar a l'ampolla, o el vellut d'una copa de vi al paladar... O potser el tacte de la roba neta i eixuta, suau i aromatitzada pel sol, per la brisa i per aquella olor peculiar que t'embolcalla, la frescor de la rajola humida després d'una dutxa, o la calidesa del full d'un llibre que llegies... O la piuladissa dels ocells en començar el dia, o les persianes en ésser apujades, o la teva veu just abans d'obrir els ulls... O el raig de sol que reposa en la teva mirada, o la visió de la Mar pentinada per l'aire, o un passeig solitari cap a l'espectacle de l'ocàs...
Potser això és la joia absoluta... I amb tu al meu costat, Llum, la Vida...
Sobre la llum del teu somriure,
Filla, la claror que em revifa.
S'atura la mà. Desitjo cridar-te.
Vine, acompanya'm, i teixiré per a tu els vestits més bells que puguis imaginar, les vestes més simples i pures que vulguis tenir. Amb aquestes meves mans humanes, que esperen la suavitat del teu caparró de nena dolça.
Fruit deliciós, gest de gràcil inquietud, passejarem pel Bulevard dels Equilibris, on les passes que fem són bocins de núvol en el cel estès damunt de la Mar? Voldràs explicar-me els teus somnis, de fragilitat en despertar?
Vine, filla meva, i t'oferiré la calma a recer dels meus braços, que, paternalment, t'embolcallen, Llum meva, claredat.
En veure't la verda catifa
De tendresa al fons de la mirada.
Deixo paper, ploma, tinta, silenci. Correré a cercar-te. A gaudir dels teus jocs, filla meva. Seguiré escrivint-te quan reposis. Intentant-ho almenys...