La ciutat es vincula a la boca sedegosa de la brisa,
I maleeixo el somni que només m'apropa a tu quan
Et sé absent i fugissera si desperto, sol i enyoradís.
I traspuen les llàgrimes en el fonament trencadís
D'un edifici que basteixo amb monòlegs tristos, que van
Escolant-se enmig del comiat d'una vida massa grisa.
I tinc les mans sembrades de carícies que et busquen,
Els ulls palpen la llum d'un enlluernament perpetu
Per no saber cloure els parpres abans d'hora, i regiro
Els mil·límetres d'un camí recorregut, cada passa vana.
I sé els noms del fracàs, de no retenir-te amb la gana
Del desig que m'abrusa i que neix sempre que et miro,
I obtindré la paciència impacient d'un ímpetu que no veto
I, per quan retornis, aclariré els llindars del cor, que s'ofusquen.