Té el seu mestre present en tot moment. Sempre l'ha tingut present, i avui amb més insistència. Tant per la seva rotunditat i disciplina com per la seva estimació cap al seu alumne predilecte que era ell. El seu record a boca de canó el visita amb violència, com si els ulls sotjadors se li clavessin a l'ànima. Què pensaria? Què diria ara ell, en veure'l en aquesta situació de covardia? O comprovant que el pols li falla? Tants anys d'aprenentatge llençats a les escombraries... I li doldria. Igual que a ell li dol trobar-se en aquesta cruïlla insalvable. I tirar pel dret a la recerca de la solució més fàcil, no pas la més adient o la que sigui més fidel als ensenyaments obtinguts en els anys acadèmics. Perquè l'Acadèmia és un pas més en la lluita constant de viure, el parafraseja mentalment, aquesta frase que va gravar-se a foc en el seu cervell.
Per això no entén com ha arribat a aquest atzucac per culpa d'un fracàs amorós i com, en el moment de la veritat, no només deixa arraconat el valor sinó totes les tècniques perfeccionades gràcies al seu mestre durant tant de temps. I el que més el fastigueja és haver fallat el tret definitiu que el deixa agonitzant damunt d'un bassal format per la seva pròpia sang. Potser per això, mentre sent que s'escola la seva vida lentament, el turmenta el record de Don Álvaro Alcántara, el seu mestre de tir a l'Acadèmia militar.