Que em menin als mons recòndits d'un secret
Que ha de dir-se amb la boca petita, a un indret
On la suavitat es transformi en els teus llavis,
I forjo somnis i anhels, dagues i esmolats glavis
Perquè no es resisteixin la carn ni el sentiment,
I caigui als teus peus abans que el mot més ardent
Desplegui la bogeria damunt dels consells més savis.
Per tu, seré mariner i nàufrag, onatge diàfan
I tenebra obscura, far i pèrdua, dòcil hostatge
Quan l'abordatge sigui tangible, i sofrida platja.
I obtindré els teus braços de tresor, que estafen
La vida amb summa joia, i abasten l'horitzó, l'agafen
Perquè tasti el coratge i faci de tu el meu paisatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada