Jactància (RPV221)

De blanc setí o de seda negra, el meu destí
Es lliga a la recerca de la llum perquè l'ombra
Esdevingui tangible, tacte de núvol, intacta
Quietud per despertar-te amb el silenci d'un bes.

I seré petja en la neu, dit embolcallat pel caliu
Del teu escalf, la calidesa que em manca al pou
De la matinada de mil hores si no apareixes, infinita.

De seda negra o de blanc setí, i de nou en el camí
Que ha de portar-me el teu encontre, que escombra
Penúries, llàgrimes espúries en l'esguard que es jacta
D'haver-te vist nua, pura, plena, bellesa que se sap i és.

I sabré que sóc captiu en aquesta presó on l'adéu aspriu
No existeix, desig d'home lliure en adonar-me que el jou
D'aquest desglaç és el somrís que em captiva i m'incita.