Que és meu però que no em pertany,
Que és escàpol com la meva ànima,
Ombrívola i lumínica alhora, pedaç, afany?
Hi haurà un sender per reviure però
Sense perdre la vida, esgotada del dany
I de l'empresonament propi, pusil·lànime,
Ingent, ensems, a recer de l'engany?
O hauré de mantenir-me immòbil i callat,
Pels segles dels segles, amb el vòmit
A punt cada cop que l'esforç per empènyer
La meva ombra sigui sinònim d'eternitat,
D'impossible fita, amb un caràcter indòmit
Perquè l'assoleixi i, a la fi, la pugui atènyer?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada