Clarícies (Relats Conjunts)

La nena petita, d'uns quatre o cinc anys, ha deixat d'arrossegar l'enorme tió. Però no l'abandona encara. Amb una ganyota de fàstic, com si el llot que ha anat adherint-se al tronc ara li semblés desagradable, indigne del seu joc solitari, el deixa a prop del gronxador, s'arrepapa al seient i es gronxa. A pocs metres, la mare llegeix. Capvespre tranquil, el cel allisat mica en mica s’enfosqueix amb tonalitats rogenques. Un llamp apareix d’entre els núvols i impacta damunt del cap de la petita, que cau fulminada al terra, davant de la mirada astorada de la seva mare. No es mou…

No es mou la baldufa si no l’ajudes tu amb la corda, o no ho saps? Com te diuen? Jo encara no en sé, de sumar o restar. Però puc escriure el meu nom amb lletra de pal. Mira: P-A-U-L-A. Paula. Sí, així li deien a la iaia. Sempre m’ho diu la mama. Ella m’ha comprat aquest vestit, t’agrada? No, la iaia no, la meva mama. Ella em cuida bé, i és atenta amb les nenes que són amigues meves. Vols ser-ho tu? No dirà res si li dic que ets la meva nova amigueta. Però no m’has dit el teu nom. No en saps? Doncs, digues-me’l sense escriure’l. O tampoc saps dir-lo? Laura? Mira, t’ensenyaré a escriure’l amb lletra de pal, com el meu. Vols? L-A-U-R-A. Cinc lletres com jo. I només tenim una de diferent. La erra. Podríem ser germanes i tot. Si el teu vestit fos rosa com el meu. La mama diu que em queda bé el vestit rosa…

El vestit rosa de la nena s’ha embrutat amb la grava del jardí. La mare s’ha acostat a la seva filla i l’observa. La respiració és dèbil, però sembla constant. Li agafa el canell i li busca el pols, que el troba, també dèbil encara que accelerat. Ha de trucar al servei d’emergències, una ambulància perquè se l’emporti a l’hospital més pròxim, o a l’ambulatori més proper. Ella no en sap, de primers auxilis. Però la seva preocupació és la seva nena…

La seva nena, així em deia la mare, i encara m’ho segueix dient ara. I això que ja tinc setze anys, Laura. Em miro al mirall i veig el meu cos canviat, que ja no és el d’una nena, però la mare m’estima. Com quan era petita. Els anys no passen per a mi, crec que és el que li succeeix a la mare, que no em veu canviar. Potser no vol adonar-se que creixo i que ella envelleix. No, no li fa por la mort, penso que és perquè li agradaria ser bonica i ben plantada tota la seva vida. I el drama que va fer en aparèixer-li la primera cana? Ni canes ni arrugues té aquest cos...

Aquest cos que jau al terra del jardí és el de la seva filla. Qui ho diria, immòbil, callada, quieta. La Paula és moguda i un terrabastall pertot arreu on va. Fins i tot sense nenes al seu voltant, es distreu i juga amb allò que troba. I aquell tió, gros com ella gairebé, què devia veure en aquell tros de llenya? La trucada s'ha fet, ara sols ha d'esperar, resar perquè Déu l'ajudi. Un cop més...

Un cop més sap que viure és acostar-se a la mort. És com un art que mai no sabem per quin motiu ens fascina, però mai no deixem de practicar-lo. I Déu no ens aconsella, ni tan sols penso que ens escolti. Ni les súpliques ni les pregàries que malgastem en venerar-lo, en recordar-lo. Dorm. La mare dorm, i agafo la seva mà...

La seva mà és freda, glaçada, com si l'urpa de la mort l'hagués esgarrinxada per dins, com si els seus llavis haguessin estat besats per la gebrada boca darrera. Sanglota, silenciosament, perquè no vol que la Paula, si encara pot, l'escolti plorar i es preocupi per ella. Sembla que sona la sirena d'una ambulància, que un bri d'esperança brilla encara dins seu. Sofreix, perquè és mare. Ha de ser la mare qui sofreixi el dolor dels fills, sempre...

Sempre recordaré les paraules de la mare. Ara, amb la solitud d'una habitació blanca, immaculada, assèptica, la recordo, la veig fent-me companyia mentre jo creixia i ella envellia. Consells, discursos, monòlegs i converses, paraules a dojo, pensades o dites a l'atzar, sense cap finalitat concreta. Jo també envelleixo, moro lentament, però segueixo vivint, aquest art de viure que m'ha estat ofert. Me l'ha ofert ella, dins del seu ventre. Mica en mica moro, callo, però agraeixo l'esforç de la mare per haver-me regalat la vida. Al seu costat, a pesar de la seva obsessió per no envellir. L'estimaré mentre visqui, perquè és i serà la mare...

La mare desperta. El llibre ha caigut al terra i veu com la Paula, la seva filla, una nena petita, d'uns quatre o cinc anys, ha deixat d'arrossegar l'enorme tió. L'abandona al costat del gronxador i, mentre s'arrepapa al seient per gronxar-se una estona, la mare la crida perquè s'acosti. Capvespre tranquil, el cel allisat mica en mica s’enfosqueix amb tonalitats rogenques.


Relats conjunts