Càbales (Minirepte33)

Novament diumenge, i asolellat. Malgrat que convidi a mandrejar, es lleva i es vesteix ràpidament amb la idea d'anar al supermercat. La nevera i el rebost podrien passar si decidís no fer-ho. Però els seus càlculs quadren. És dia de compra, inexcusablement. A més, la convivència amb una parella tan metòdica l'ha ensenyat a viure sense canvis en la rutina.

Arriba en cotxe al supermercat amb les ulleres de sol; no se les treu dins del recinte: no suporta el sol i així també passa desapercebut. Agafa llaunes i pots mentre es dirigeix directe als productes lactis i s'arrepenja una estona al carretó de la compra, atrinxerat rere els congeladors dels gelats. Els mira apàticament i amb un punt de tristesa. Se n'havia fet un fart, de comprar-ne.

Escolta les rialles de les dues nenes que s'acosten pel passadís més proper. De sempre, s'han encarregat dels refrigerats. En aparèixer, les somriu i elles el reconeixen. S'abalancen als seus braços de forma efusiva i silenciosa, alhora. Ell les besa i les amanyaga i les prem contra el seu pit. Paraules tendres que s'escapen entre els seus llavis, a cau d'orella de les dues. Les estima com si fossin filles seves, encara que només les ha acollides a casa durant quatre anys, els que va durar la relació amb la seva mare metòdica.

Quan s'acomiaden, els ulls revelen mostres d'un plor incipient. Fins al proper diumenge, a la mateixa hora, no les veurà de nou. És l'única manera de poder seguir veient-les...