En Teòfanes encén els llums del menjador. Les taules de marbre, lluents, multipliquen les bombetes en la superfície polida. En pocs minuts, les tovalles les cobriran i maquillaran aquesta biudor que desprèn la gran sala, nua d'accessoris, que se li endinsa sense adonar-se'n. Para les taules com un autòmat; poc ha de pensar mentre fa una feina que ha efectuat tantes vegades al llarg de la seva vida. Tovalles, tovallons, forquilles a l'esquerra, ganivets a la dreta, i l'ordre de les copes amb una simetria aconseguida pel tiralínies de la repetició.
L'enorme menjador recorda l'antiga glòria de la fonda. Les 502 nits. Aquest és el seu nom, amb les reminiscències dels anys fastuosos de tauromàquia a Les Arenes, quan el telèfon no parava de sonar i el local sempre fregava els límits de la capacitat. Els cartells que pengen a les parets encara són admirats per nostàlgics i per toreros retirats. En Teòfanes esguarda el dietari de les reserves. Dues línies només. Sílvia Almúnia. 4 pax. 21h. Jerónimo. 2 pax. 22h.
Després del sopar del personal, revisa els frigorífics i es canvia. L'uniforme combina l'elegància i la discreció. Ara, només ha d'esperar que els clients arribin. Amb petits retocs, supervisa el menjador perquè tot estigui impecable. Una forquilla que s'inclina massa, un tovalló que ha estat doblegat de diferent forma, una cadira més separada de la taula que la resta... És meticulós, perfeccionista. Un perepunyetes fins i tot en allò que ha estat fet per ell mateix. Des de sempre.
En Teòfanes ja no es troba sol a la sala. La taula de quatre comensals ha arribat amb una puntualitat britànica, a les nou del vespre. Els escolta com xerren animosament. Rialles i intercanvi d'impressions. I ell, en un racó ben dissimulat, per si l'han de menester. A una distància prudencial, en un punt equidistant de la porta d'entrada i de la taula ocupada. Ara se sent com un llangardaix al sol, quiet i immòbil, però sota la fredor de la il·luminació artificial. Gairebé com si estigués dins d'un zoòtrop en mans del destí més burleta. I el mira un enorme ull que no parpelleja mai...
Queda poc perquè arribi l'altra reserva. Poc més farà avui, pensa. Jerónimo de los Cármenes. Un vell conegut de la fonda. Un d'aquells nostàlgics que eren assidus als caps de setmana de braus i d'excusa perfecta per veure's amb l'amant de torn. Ara, però, segueix apareixent amb els seus flirts. A saber quina excusa deu haver-se empescat d'ençà que no hi ha braus a la Ciutat Comtal. Si no s'equivoca, avui tornarà a venir amb la Lídia, amb la seva fragància d'orquídia sensual i enigmàtica que l'entristeix i l'omple de malenconia. La mateixa melangia que li provoca veure el sopar de les parelles, que gaudeixen d'allò que ell no pot tenir. Pel sacrifici de la feina de cambrer, que sempre li ha suposat problemes en les seves parelles i també en el seu matrimoni, que s'està esfondrant. Enmig dels pensaments, la porta d'entrada s'obre.
En Teòfanes veu aparèixer en Jerónimo de los Cármenes primerament. Al seu darrere, com era de suposar, no el segueix la seva esposa oficial, sinó la Lídia. La fragància d'orquídia impregna l'ambient. Quan es treu l'abric, el vestit extremat el bufeteja. S'endevina més del compte, i en l'acció de seure, és evident que sota del vestit només duu una peça de roba interior, com a màxim. Els allarga les cartes i no rep una paraula d'agraïment de cap dels dos. Tampoc ella no gosa mirar-lo mentre els pren nota de la comanda. Mai no s'ha acostumat als fums de certa clientela, i més sabent que ell veu de tot dins d'aquelles quatre parets...
Mentre la parella es troba acompanyada per l'altra taula, les mostres de luxúria es controlen. Però un cop que han pagat i han abandonat el local, en Jerónimo i la Lídia comencen la seva càrrega lasciva i pujada de to, en presència d'en Teòfanes, que exerceix de Moisès, separant les aigües del Mar Roig de tant en tant. Expressament, perquè s'adonin que encara queda ell, i amb descàrregues de gelosia callada, aprofita qualsevol excusa per interrompre l'espectacle. Des de servir més vi fins a retirar només un plat buit de la taula. Però no sembla que els incomodi res de la seva presència. Només sembla que els mogui la dèria d'aprofitar tot moment de la trobada clandestina. No poden ocultar la impaciència d'anar cap a l'habitació, en Teòfanes ho veu amb claredat: en breu demanaran el compte.
En Teòfanes apaga els llums del menjador. Ha finalitzat la jornada laboral per avui. Tanca bé els accessos i s'assegura que tot queda recollit. Conduirà cap a casa amb música clàssica amb el volum baix. Rumia, trist i emmudit, aquesta buidesa que l'aclapara no desapareix. I cada vegada s'agreuja més en el cul-de-sac de treballar a la fonda. Aquesta nostàlgia que traspua, entre cartells d'obsolescència i sopars secrets i taules per a dos. Se sent sol també a la feina. No només a casa. Sap què hi haurà quan hi arribi. Silenci i foscor, ningú per rebre'l. Ni la feina que l'absorbia anys enrere el guareix ara, en època de rescessió. Continua treballant gairebé les mateixes hores, però amb un volum de treball que no el distreu de les seves cabòries ininterrompudes. La seva dona el deixarà, encara que no ho hagin esmentat oficialment. Ja fa mesos que s'esquitlla d'ell. Els horaris no l'ajuden, tampoc l'absència a la llar i les consegüents mancances de tota mena. Al cul del sac es troben les engrunes, això sempre ho deia el seu pare.
Arribarà a casa. L'aura perfumada d'orquídia impregna l'ambient. Igual de sensual i enigmàtica que a la fonda. I, de nou, tindrà desitjos malèvols cap a en Jerónimo. Una disfunció erèctil o, per què no ser sorneguer?, una criptorquídia en plena “faena”... Almenys que estiguin a la mateixa alçada per un cop a la vida. Així sabria què és no poder gaudir de la dona que estimes malgrat la proximitat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada