[A Carme Cabús]
En el buit, la pedra somnia en la gravetat.
Potser la desitja amb el ressò del terratrèmol
I el vent és èmul
Perfecte entre ombres quietes, de grandiositat.
I s'arrelen els fonaments de la llar al penya-segat,
Espiral de vertigen
Que ofereix la panoràmica única. Com en l'origen,
Ni foc ni déus semblen emparar-nos, sols el sòl lat.
Cridem el fat
Perquè ens mostri un camí contra el tall que no minva,
Que ens deixa en l'aïllament d'un cor isolat.
I despertarem si el que veiem és la realitat,
Somniada ciutat?
En el pont, la presó té una sortida: la timba.
En el buit, la pedra somnia en la gravetat.
Potser la desitja amb el ressò del terratrèmol
I el vent és èmul
Perfecte entre ombres quietes, de grandiositat.
I s'arrelen els fonaments de la llar al penya-segat,
Espiral de vertigen
Que ofereix la panoràmica única. Com en l'origen,
Ni foc ni déus semblen emparar-nos, sols el sòl lat.
Cridem el fat
Perquè ens mostri un camí contra el tall que no minva,
Que ens deixa en l'aïllament d'un cor isolat.
I despertarem si el que veiem és la realitat,
Somniada ciutat?
En el pont, la presó té una sortida: la timba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada