7/12/11

Blasfèmia (Melorepte171)

Enyorar-Te en majúscula com qui ha vist
Allunyar-se la vida sobtadament
És una llosa tan pesada i feixuga
Que esperar el darrer bes ja no consola.

Potser ajuda la pregària, de cadència humana,
Fins a fer tangible l'immaterial,
Però cal alliberar els pulmons de l'ofec
Blasfem, que malmet, de dependre d'una rèmora.

Hi ha prou fondària per enterrar els malsons
A les simes de l'oceà de voler viure lluny
De cadenes i de fal·làcies, de presons obscures
En l'ànima que la creença i l'encens empudeguen?

Enyorar-Te en majúscula com qui viu en silenci
És adonar-me, Déu meu, que no em pertanys.