[m.j.e.b.]
Pots endevinar la paràbola del cor Si segueix la sinuosa séquia del teu ventre, On sóc pelegrí que s'atura en el repòs de la cabana? Pots saber quant resisteix la melangia que mor En aparèixer el teu somrís, mentre Busco entre la boscúria -i la trobo- una clariana? Pots controlar el delit pel teu cos de ginesta, Raig de sol en un matí on el record crida El teu nom, l'aroma, el tacte, el temps volàtil Quan és immòbil, i jo trencadís, de porcellana? Digues, ànima bessona, pots teixir la vesta Dels teus besos al voltant de la meva vida, La murtra, l'encens, el goig, filla d'Ana, Per oblidar l'amargor de l'adéu, la dolçor del dàtil?
Imagina, Llum, que el món desapareix i l'has de crear de nou, com si fossis una deessa. Què hi retornaries del món que coneixes? Què eliminaries i oblidaries per sempre? Ets omnipotent, si tens imaginació.
Suposo que primerament seria la Mar perquè esdevingués el centre d'aquest nou món, on alliberar-se de la realitat i poder somniar. I tot seguit, l'horitzó i les carenes per poder refer viaranys i sendes i avançar enllà sense límits. Deixem ocells? Mamífers? Tots els animals existents ara i els ja extingits? Millor aquesta darrera opció, Llum, no creus? I l'amor, la felicitat, la serenor, la pau i la vida en general sense les coses dolentes que nosaltres mateixos hem creat. Ni les presses, que tot ho contaminen...
T'atreveixes a imaginar més? Ara que la teva infantesa és la perla de la felicitat en el joiell del meu cor...
*
Veus? Els núvols suren pel cel carregats d'aigua. I no saben quin rumb els farà portar el vent. I malgrat tot, es deixen estirar cap al desconegut, en plena muntanya o enmig del desert. Amb una destinació ignota, que sembla que ni el vent la sàpiga. I nosaltres, mers observadors d'aquest fenòmen, només podem meravellar-nos de les formes que creen aquests dos elements aparentment tan diferents, com poden ser l'aire i l'aigua. Esdevinguda vapor, l'aigua sap deixar-se acaronar...
Apropa't, Llum, i veuràs la immensitat de la Mar quan el sol l'escalfa lentament i la converteix en núvol...*Aquí torno a ser, rellegint aquests esbossos que encara no he pogut enviar. Et sé endins meu, Llum, tan endins que ets part meva: la meva ànima, la meva il·lusió. I tinc cura dels teus pensaments i de la teva creixença. Fins i tot ara, que encara ets idea, fonament, sense poder avançar... Encara no pots...