Tones lleugeres de tendresa al límit
De la pell, aire, més aire, com si fos tímid
L'intent d'esdevenir-te carn que frisa.
I sabrem les sendes d'un món que et pertany,
La solitud d'una deessa asseguda al tron
De la bellesa excelsa, mentre el sol es pon
En l'horitzó, vençut pel teu esguard d'estany.
I nedarem en la riba que, en el teu pit, ens deixes
Com si les queixes del desig que ens provoques
Arribessin a les teves oïdes, en la llera del riu
Dels teus sospirs -el vent dòcil i, alhora, esquiu,
Que desperta l'avidesa pel bes a les boques
Que et volen-, el meu cor i jo, mentre ens esqueixes.