30/10/11

Tònica (Repte Clàssic CDLXXXVII, 2)

La Clàudia es desvetlla. Al seu costat, el seu marit dorm i ronca. O ho fa veure. Es mossega el puny perquè ja no sap com posar-se per apaivagar aquest estrèpit. Tampoc vol anar-se'n al sofà a dormir, que seria la solució més eficaç. Avui no. Avui necessita el contacte físic del sexe contrari i unes mans damunt de la seva pell. Si es despertés ell, o deixés de fingir, s'adonaria que té a la vora una dona diferent, receptiva com mai.

Es gira cap a ell i se li arrapa descaradament. Els roncs augmenten gairebé de forma automàtica. I la Clàudia es desespera. Es lleva i entra al lavabo. Ha de refrescar-se la cara almenys. Amb cautela gira l'aixeta fins que brolla el mínim doll d'aigua per omplir-se mica en mica les palmes juntes. En mullar-se els ulls tancats i les galtes, aixeca el cap i observa el seu propi reflex al mirall. La camisola poc suggerent dissimula el seu cos, els cabells embullats també ajuden a treure-li sensualitat al conjunt. En silenci, escolta els roncs del seu marit a l'habitació i, a través dels conductes de l'aire, l'enrenou d'una discussió dels veïns. Una escena que es va repetint i és una tònica ja coneguda. Només li falta una butaca per ser millor espectadora que ara.

La Clàudia gira de nou l'aixeta i l'aigua ja no raja. Respira amb calma per mitigar l'excitació abans de tornar al llit. Es troba a la corda fluixa d'un matrimoni que ha quedat a la via morta de la rutina, que se suporta només perquè ja s'ha acostumat a la vida en comú amb poques alegries i gens d'obligacions extres. I perquè cap dels dos no es planteja marxar ni prendre la decisió del divorci. Es col·loca sota elsllençols, a una distància prudencial del cos del seu marit, per si s'anima a indagar sota de la seva camisola. Avui no li diria que no.

Lentament, la Clàudia es deixa seduir per la son, amb el dubte de qui va començar a fingir: si ella amb els seus orgasmes o ell amb els seus roncs. No ho recorda, avui tampoc.

Nostàlgies (Melorepte166)

(I. Metròpoli)


Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà.

Mt, 16:25



La ciutat desperta cap a les alçades d'una nova Babel?

Vine, trobarem els racons més oblidats de la Metròpoli
Per ajaçar-nos de la misèria i de les pors, d'allò que omple
Les nostres vides de temença, i caminarem amb sigil
Per graons de cristall, d'eben, de nacre, trencadís d'ànimes
Que, en corrua, vesteixen l'avinguda nua, que ha d'esdevenir
Caòtic desordre, apressat ritme quan l'ensonyament desaparegui.

El gratacel abasta els somnis dels núvols abans que retorni
La nit per escampar la seva vesta mil·lenària damunt de la badia?

Vine, tinc els ampits de totes les finestres del món per abocar-hi
Silencis i tempestes, solituds enllà de la multitud que duu un corrent
Invariable, amb la mirada a l'horitzó que no es veu, que, finalment,
Ha desaparegut engolit per xarxes laberíntiques d'asfalt i de ciment
On l'or i l'aram i el coure van de mà en mà i hi troben el seu santuari.

*

(II. Memòria Sabàtica [Efemèrides])


És que Jesús li havia dit: «Esperit maligne, surt d'aquest home!»

Mc 5:8



Breu, tan breu com un enlluernament que ha de ser recordat
Al fons dels ulls, perquè, en adonar-nos de la seva existència,
Ja ha desaparegut.
I hi haurà llàgrimes i oblits, amnisties sense rancúnia; quan la pèrdua
Succeeix, el llenç queda en blanc,
tabula rasa, la memòria immaculada.

Efímer, com un esglai que és momentani, que acabarà barrejat
Entre efemèrides i rutina, oblidat també.
Com el sofriment i la malastrugança,
Com qui compta els dies amb sang.
Només en el tint vermellós d'un prec
Habita l'ànima que ens mou, comunitària,
L'isolament que ens tornarà humans, més humans
Que fins ahir ens feia inermes, freds, sense paraules per a l'estrany.

*

(III. Bullícia)


T'aniré donant amb mesura l'educació justa,
amb exactitud et transmetré el coneixement.

Sir, 16:25



La ciutat desperta cap a les alçades d'una nova Babel?

He escrit al vent missatges que no han d'arribar-te, derrotat,
Com qui ha de suportar l'embat de les onades en terra ferma.
En el sil·labari que he inventat per a tu i per a mi i per aquest
Sentiment que m'arrossega torrent avall, abandonat per la mar
I per la vida on la llum s'engendra i no coneix el ventre matern
Perquè s'ha allunyat de la llar. I segueixo essent herald del dolor.

L'edifici s'alça impassible, ignorant el batec de la vida al voltant,
I no hi haurà res que el freni ni l'enderroqui avui. Potser demà...

He emplenat fulls d'enigmes sense desxifrar, que deixo en mans
D'un déu que no m'escolta, i m'alleujo en vaticinar el retorn del dia
I de la claror. Enmig de la Metròpoli, i de la bullícia. Una tessel·la
Més en aquest mosaic tan eclèctic com homogeni, absent de calidesa.
I segueixo la meva senda, que havia dibuixat en la pell de la mar.

* * *

Ànima intrínseca (Repte Clàssic CDLXXXVII, 1)

Quin enrenou! Quantes rialles insuportables! I això per veure una obra de teatre en què no hi ha res que sigui real. El que és real és la feina que hi ha darrere dels decorats, entre les cordes de la tramoia. Aquí se sua de valent, ja ho veus, xicot, perquè el públic marxi satisfet de tantes falòrnies i mentides, després d'haver vist la seva actriu preferida, que tan desagradable es comporta fora de l'escenari. Marxen a casa havent estat còmplices d'aquest entramat que els fa riure o plorar, que reflecteix de vegades les seves misèries i, tot i així, aplaudeixen.

També en representacions que diuen que són tan importants i cabdals en la dramatúrgia. Com a Oncle Vània, de Txèkhov, el mestre d'aquest art. Això opinen els que no han vist res d'ell, també. Com que ho diuen els entesos... s'ho arriben a creure. I si véns al teatre com si fossis un més del ramat, què has de queixar-te després? Qui t'obligava a anar-hi, no? Mossega't els llavis, però calla i suporta el que veuràs, quiet a la teva butaca i sense mirar el rellotge perquè la funció et sembla avorrida.

Però avui et garanteixo que no hi haurà motius perquè la gent s'avorreixi. La causa serà Txèkhov. Encara que no per les seves trames i els seus personatges d'intrínseca psicologia. Només per una frase, tan genial com certa. Al llarg de les seves creacions. No l'has sentida mai? Diu així: “quan en una història apareix una pistola, en algun moment s’ha de disparar”. I a l'obra d'aquesta nit, n'hi ha una. Ho sabies? Estigues atent i seràs testimoni del meravellós espectacle d'un tret i de les seves conseqüències. Perquè les bales que es troben dins del tambor d'aquesta pistola no són de fogueig, sinó reals. Com la vida. Com allò que ocorre fora d'aquest teatre.

No em creus? Espera i ho comprovarem. El teló és a punt d'alçar-se i Oncle Vània començarà, un cop més, però amb sorpresa afegida... He esmentat la paraula pistola, oi?